LPC3
LPC3 és la versió 3.0 de La Porta Clàssica. Un mitjà de comunicació molt proper a la realitat musical i artística més innovadora que difon i fomenta les noves iniciatives i grups creatius emergents, i que és sensible a l'opinió i les tendències del públic
Hora de plegar
Bernat Dedéu 24-08-2011
Montserrat Caballé, soprano; Manuel Burgueras, piano
25è Festival Castell de Peralada, 17 de juliol de 2011
Aquest narrador de sons ha dit i escrit en mil i una ocasions que Montserrat Caballé és la soprano més important del segle XX i una de les intèrprets fonamentals de la història de l'òpera. La participació de Caballé al Festival Castell de Peralada, com recordava molt bé el company Pablo Meléndez-Haddad al programa de mà d'aquest recital, no és quelcom testimonial; sense el seu impuls i el del seu sempitern agent i germà Carlos, el Festival difícilment hauria tirat endavant com ho ha fet fins ara. Però, justament per aquest compromís innegable amb la música, amb un festival en què actua des de 1987 i -el més important de tot- amb el públic que l'admira, caldria anar pensant en no oferir més recitals musicalment insalvables com ara aquest. No és qüestió de ser més o menys exigent amb una cantat de 78 (teòrics) anys, que té notoris problemes de mobilitat, i que va interpretar la desena de peces del programa -més una propina- pràcticament sense deixar ni una pausa pels aplaudiments. Estem parlar del fet que ens fa molta, moltíssima llàstima, veure una figura essencial de la nostra història sonora (perdó, de la meva) en unes condicions vocals objectivament indefensables.
Ja des de la primera peça, Se il ciel mi divide, de l'òpera Alessandro nelle Indie, Caballé va patir de valent per afrontar els aguts, derivant la melodia en un etern glissando. A peces com el Bolero de Gounod, els errors d'afinació van ser constants., així com alguna descoordinació amb un competent Manuel Burgueras que intentava ajudar la soprano com bonament podia. Havíem començat el concert amb l'esperança d'escoltar un (encara que només fos un!) instant de la veu que tant ens ha acompanyat durant els anys (lleugerament present, per ser justos, a la Malvina de Donizetti). Però l'esperança esdevenia continu patiment davant d'un espectacle que, insistim, ja no és defensable ni pels més nostàlgics. Afortunadament, i per la concomitància el mateix vespre d'un altre concert amb el cantant Al Bano, l'experiència només va durar una hora. Insistim: hom ha de saber quan ja no s'està en condicions de pujar a un escenari. I els meus companys crítics farien molt bé en deixar de negar evidències i ressenyar concerts i sons que mai no han existit. Veure o escoltar notes que no existeixen, o és una patologia, o entra en l'esfera del cinisme.
Ni el públic ni aquesta sensacional intèrpret ho mereixen. Ja és hora de plegar, Montserrat, i ho dic patint de valent i amb tristesa, però també amb tot el meu afecte, i la meva suprema admiració personal i musical, per tantes estones de gaudi que m'has regalat. Però ja és hora de plegar.
Comentaris
Sergi Jover (24-08-2011 20:08):
Sincer i valent. Te la jugues i molt. Ja fa massa temps que aquestes coses passen però...
L'enquesta
Carregant...
Webs amigues
Què és LPC3?
"LPC3 és la versió 3.0 de La Porta Clàssica. Un mitjà de comunicació molt proper a la realitat musical i artística més innovadora que difon i fomenta les noves iniciatives i grups creatius emergents, i que és sensible a l'opinió i les tendències del públic exigent amb les produccions artístiques de qualitat"
Subscriu-te al nostre RSS!
També pots donar-te d'alta al nostre
Newsletter
