LPC3

A Projective Opera in Seven Planes

Música d'Hèctor Parra

Llibret de Lisa Randall basat en la seva obra Warped Passages

Estrena a Espanya

 

Hypermusic Prologue és una perfecte conjunció entre música, ciència i arts plàstiques. Està directament inspirada en els models divulgats d'espai-temps imaginats per la física Lisa Randall sense tractar-se pròpiament d'una formulació de la teoria de les supercordes que hi ha a l'espai. Els seus treballs estan basats en aquesta branca de la investigació fonamental, en concret en la idea de que la realitat última consisteix en cordes/membranes minúscules en vibració. Els seus models suposen l'existència d'una quinta dimensió a l'univers. Com nombrosos físics, Lisa Randall està implicada en la recerca d'una teoria que unifiqui les quatre forces de la naturalesa: la força electromagnètica, la interacció forta, la interacció dèbil i la força gravitatòria.

Sobre aquesta teoria està basada Hypermusic Prologue amb un llibret fet per la mateixa Lisa Randall i amb la música d'Hèctor Parra que proposa una òpera que recorre a la quinta dimensió encarnada en dos personatges: la Soprano que és la física-compositora que va en busca de si mateixa i el seu company, el Baríton, que es l'escèptic a la seva teoria.

La Soprano no es troba integrada en el nostre espai-temps habitual i després d'una animada discussió amb el seu company inicia un viatge d'exploració en la quinta dimensió. Després d'abandonar les nostres quatre dimensions davant de la mirada incrèdula del Baríton, la Soprano s'endinsa en el nou espai. El Baríton no para de formular preguntes des del nostre món refredat, terrible i gris....i descriu aquest altre món tornassolat i sorprenent.

La música d'Hèctor Parra és d'una intensitat sonora-sensitiva molt intensa a l'estar plena de contrastos entre la part instrumental i la part vocal. El tractament que fa el compositor és molt experimental i contemporani, amb uns efectes sonors que realment sents com si estiguessis a la quinta dimensió. Una música molt descriptiva, amb moments realment angoixants, misteriosos i de tremenda força en la part instrumental i aprofitant tots els recursos sonors possibles de cada instrument, contrastant amb una part vocal tractada de manera lírica-lineal i combinada amb efectes sonors guturals fonètics-vivratoris amb veus ronques o amb esses d'aire. Aquest contrast resulta d'una gran riquesa sonora i de molt interès musical. Hèctor Parra ha sabut tractar la veu a la perfecció, fent que els cantants se sentin còmodes en una música nova i difícil d'interpretar i també aprofitant totes les variacions sonores vocals i contrastant el so de la soprano amb un timbre més brillant per la seva recerca i un so mes apagat pel baríton per la seva incredulitat.

Una de les vies principals d'aquesta òpera és l'exploració de la creació de noves relacions musicals entre la veu humana i els instruments mitjançant l'electrònica més orgànica i amb el coneixement dels nous mecanismes de la captació gestual i acústica desenvolupats a l'Icram on Hèctor Parra fa anys que investiga.

A part de la música, hi ha un afegit en la seva execució a l'estar tota l'òpera programada per uns ordinadors que en alguns moments concrets fan passar el so a través seu mitjançant un tractament electrònic que transforma el so dels cantants i també dels instruments de l'Ensemble i que provoca un efecte realment interessantíssim i que mai s'havia sentit fins ara. És una música plena de força i de sentiments que contrasta amb la part del descobriment d'altres dimensions i amb la incomprensió del Baríton al no poder entendre les inquietuds i idees que té la seva parella.

Tot això va unit amb un decorat senzill però molt efectista on es veuen perfectament les dues inquietuds dels personatges mitjançant unes projeccions tridimensionals diferenciades per cada personatge: pel Baríton són unes imatges en el nostre temps convencional d'una tonalitat gris, i en canvi, el món de la Soprano és totalment colorista i sempre en moviment per la quinta dimensió per on viatja i que Matthew Ritchie ha realitzat d'una manera original, intel·ligent i molt efectista.

La soprano Charlotte Ellett va fer una interpretació magnífica del seu difícil paper amb una veu esplèndida, un timbre molt bell i una afinació immillorable.

El baríton James Bobby també va fer una interpretació excel·lent del seu personatge amb una musicalitat molt segura i amb una perfecte emissió de la veu.

Va ser tot un luxe poder gaudir de la interpretació de l'Ensemble Intercontemporain ja que és un dels millors conjunts de música contemporània del món i que va brodar la partitura a la perfecció, amb un alt nivell instrumental  i una gran seguretat per part del seu director Clement Power.

Haig de dir que aquesta partitura d'Hèctor Parra obre una nova dimensió en l'escriptura operística dels nostres dies i realment podem dir que estem davant d'una nova manera d'entendre l'òpera del segle XXI.

 

Fotografies d'Antoni Bofill