LPC3

McBride té 39 anys però la tradició musical que tragina té mes d'un segle. Fill del baixista dels Delfonics o de Mongo Santamaria, heretà les influències afro-caribenyes i el jazz fusió del seu oncle, membre de la banda de Sun Ra. Amb aquest pedigrí, no és d'estranyar que es consideri que nasqué amb el so de Philadelphia a les venes, que s'hagi fet amb els noms més candents de l'escena del Jazz nord-americà i que hagi estat guanyador d'un Grammy amb el disc Kind of Brown (Mack Avenue Records, 2009).

El domini i control de les notes més gordes, els aguts més puntejats -que a vegades em recorden a la sonoritat del doumdoum africà- i els arquejats més nobles, quedarien patents des de l'obertura del concert. Obrint la nit com a instrument solista, en el que seria la línia de Charles Mingus, la seva solidesa com a artista de jazz contemporani il·luminaria l'entrada d'un pes pesat de la bateria, un músic que pot fer qualsevol cosa: Ulysses Owens Jr. Toquen junts des de fa temps, i la intuïció que tenen del que farà l'altre els permet complementar-se i jugar brutalment amb la música. I la primera impressió que es té és que son uns gamberros i que s'ho passen teta. Owens contesta i rebat tota l'estona en el diàleg sonor i la seva expressivitat revela el que li passa per dins quan pren possessió de les baquetes.   

Ambdós poden presumir d'haver tocat amb els més grans, i tenir aquell "no sé què" que els fa verdaders transmissors. La paleta estilística que Owens ataca com un lleó, ho pinta tot amb matisos desbordants de les més remotes influències, mentre McBride mostra un somriure de complaença i de total empatia amb el que porta el ritme. Però quan al joc magistral d'ambdós s'hi uneix el vibrafonista Warren Wolf, la secció rítmica pren un estatus capaç d'embogir al públic barceloní. Amb un aire caribeny, la gent, sobretot els alumnes de l'ESMUC que ocupen les primeres files, criden, aplaudeixen i fins i tot gemeguen de plaer mentre el Funk i el Soul, i concepcions afro profundes del ritme, s'apoderen de l'Auditori.

Al vibràfon s'hi uneix el saxo alt de Jaleel Shaw, amb qui doblarà melodies i es tornarà solos a mode de combat singular. La seva firma artística també procedeix de Philadelphia però les seves intervencions, per més que excel·lents, plenes de Swing i de Blues, no seran tant impressionants com les de la secció rítmica, malgrat els inusuals pulmons infinits. El mateix succeí amb el pianista Peter Martin- Pedro, com el presentà McBride-, que desprenia sensualitat a dojo. 

Un Starbeam pausat i enlluernador, la propulsió del tema que el trompetista Freddie Hubbard (1978) escrigué al jugador de basquet Kareem Abdul-Jabbar -Theme For Kareem-; o Used Ta'Could, un tema que respira New Orleans i que recull una expressió molt utilitzada als estats del Sud, son temes a través dels que el quintet de McBride despullà les marques i cicatrius històriques del seu estil i mostrà els secrets de la seva modernitat. Amb algunes rareses tipus escena de suspens de qualsevol peli de Hitchcock o moments d'aquells que els cubans dirien que "les ha bajado el santo" tant del bateria com del contrabaixista, els americans feren un concert d'aquells que només els mestres poden oferir.