LPC3

"!¿Però qui recoi és aquest paio?!". Aquest vostre narrador de sons no va ser l'únic espectador del Palau que va disparar la frase durant el concert del pianista Jorge Luis Prat (bé, fou en una versió de la sentència un pèl més grollera, on el mot "recoi" tenia cert regust genital...). Una sala no del tot plena, que acabaria el concert dues hores i escaig més tard metrallant bravos al solista, esperava la incògnita principal de la temporada Ibercàmera. Ningú no coneixia aquest pianista cubà de Camagüey que després hem sabut, ignorants de nosaltres,  havia saltat a la fama el novembre de 2008 a les Master Pianist Series del Concertgebow d'Amsterdam, concert que poden assaborir sencer per obra i gràcia de nostru senyor Youtube.  Ignorants, quasi tots.

Aquesta és una bona ocasió per fer un elogi del desconeixement. Pocs artistes, a la història del Palau, han aconseguit un nivell d'entrega i concentració per part del públic com la de Prats, un clima que hauria estat proper al deliri si el cubà desconegut s'hagués dit Pollini o Kissin i hagués tocat exactament les mateixes notes. "¿!Però qui recoi és aquest paio?!". La pregunta ens hauria de fer reflexionar, perquè potser estem molt més immersos en els mecanismes de la cultura de masses, tot i que assistim a un espectacle que considerem musica culta, del que ens pensàvem. Cal elogiar la desconeixença, el primer pas cap a la saviesa, i caldria saber més coses d'aquest ésser tan estrany, una espècie de Wittgenstein del piano amb pinta d'Obèlix, l'heroi inconscient de la seva pròpia força...

El desconegut ens va regalar un primer tast del seu art amb la Suite número 4 de les Bachianes brasileiras del gran Villa-Lobos. Novament, cal reflexionar, i pensar en com n'hem estat d'estúpids desterrant aquesta música miraculosa dels nostres auditoris. Des del Preludio inicial, tocat amb un clima de modinha perfecte, Prats ens va fer tocar el cel. Vaig detectar de seguida, i la posterioritat del recital m'ho confirmà, un profund sentit homenatge al barroc en el seu tocar, no només pel que fa al deute evident entre el compositor brasiler i Bach, sinó per l'estil absolutament organista de l'Aria. Investigant, el narrador de sons ha pogut saber que Prats es va iniciar en l'orgue, just abans que en el piano. Les intuïcions eren certes. Hi ha una profunda idea del gruix sonor en el pianisme del cubà, que va quedar palès a l'últim atac del baix del Coral o a l'últim espetec de la Danza, que quasi podíem mastegar. Tinc una morbosa curiositat per sentir-lo tocar el pare Bach, ara que ja sabem com s'aproxima al fill brasiler...

Insistim en el trauma. Per què tant de temps sense escoltar les Goyescas del nostre Granados? Com hem pogut fer-li això al bon lleidatà? No es pot desar al calaix aquesta música bestial, dificilíssima. Prats va encarar amb molta gràcia els requiebros. "!¿Però qui recoi és aquest paio?!" que martelleja el piano, aconseguint no obstant moments absolutament corprenedors, com ara un final quasi imperceptible d'El Coloquio en la reja o un esclat ensordidor a El Pelele? On s'amagava aquest paio? Fins i tot el Palau, seu habitual d'estossegades quan no toca i de papers de caramelet especialment eixorcs, saludava amb silenci reverencial aquesta última nota, tot i que no va poder estar calladet al final de les Quejas, aplaudint abans de temps. Curiós indret, aquesta terra catalana que no coneix els millors fruits dels seus compositors...

Després del testimonial tango Alta gracia, de Caros Fariñas, Prats va enfilar el Gaspard de la Nuit ravelià, una de les peces més difícils del segle passat per a l'instrument rei. Es pot trobar a faltar un pèl més d'esperit aquós, més subtilitat en definitiva, a les cascades del seu Ondine, però costava no rendir-se a l'esperit angoixant de Le Gibet (amb aquest si bemoll ostinato que és una autèntica guillotina poètica, que mira la mort des d'angles dissemblants). El Scarbo, a les seves mans, no va ser un deliri sardònic (com el llegia Cortot), sinó un malson quasi esquizofrènic, d'una temible basarda. Música sensacional, vista amb noves perspectives, que va coronar-se amb una Valse fidelment original a l'esperit ravelià, que la va concebre com un huracà fantàstic i fatal. Un gran artista, sí senyor.

Hi ha una gravetat especial, en aquest tocar, una gravetat barroca discreta al servei del text, i també un esclat caribeny que et deixa estabornit. La festa va acabar amb les Danses cubanes d'Ignacio Cervantes, amb les melodies de Lecuona, i encara hi seríem hores i hores. Però potser, al cap i a la fi, és millor que el desconegut no es mostri gaire, perquè -de fer-ho-  no ens sentiríem prou ignorants dient "!¿Però qui recoi és aquest paio?!"...