LPC3

Oratori en dos parts. Llibret de Benedetto Pamphili. Estrenat a Roma a la primavera de 1707. Estrena escènica al Teatro Real.

Repartiment

Bellezza Isabel Rey
Piacere Vivica Genaux
Disinganno Marijana Mijanovic
Tempo Steve Davislim

Equip artístic

Direcció musical Paul McCreesh
Direcció d’escena Jürgen Flimm
Codirectora d’escena Gudrun Hartmann
Escenògraf Erich Wonder
Figurinista Florence von Gerkan
Coreògrafa Catharina Lühr
Il·luminador Martin Gebhardt

Última funció, número 12, diumenge 16 de novembre del 2008 al Teatro Real de Madrid.

A vegades les dates, la història i el destí tenen notes curioses que literaturitzen la realitat. Sempre es parla dels dos grans coetanis de la història de l’òpera: Giuseppe Verdi (1813-1901) i Richard Wagner (1813-1883) coincidents en la mateixa data de naixement. Però aquests grans de l’òpera, aquests tòtems, van tenir en un passat altres dos grans del barroc que no els han d’envejar gaire. Johann Sebastian Bach (1685-1750) i G.F.Händel (1685-1759) també van ser els dos grans coetanis del barroc, també nasqueren el mateix any…Un és el gran mestre de la música religiosa protestant i l’altre és el far operístic que enlluernà un període on la teatralitat i els contrastos feren del gènere barroc vocal un dels més reeixits de la història de la música. La comparança no solament és històrica: en el cas que ens ocupa, la representació del primer oratori de Händel: Il trionfo del Tempo e del Disinganno al Teatro Real de Madrid a la manera d’una òpera, o sigui escenificat, és tota una notícia.

Escrita en el període en que Händel viatjà a Italia, període on a manera d’una esponja musical s’imbuí de l’estil teatral i operístic italià, l’obra s’estrenà el 1707 a Roma. En aquella època una normativa papal prohíbia les representacions operístiques a la ciutat, i també que les dones interpretessin papers (en el seu cas ho feien castrati, com era costum). D’aquest període existeix tot un CD dedicat, signat per la ubícua diva Cecilia Bartola amb el títol Opera proibita, disc editat per el segell DECCA i amb el link d’enllaç seguent: http://www.deccaclassics.com/artists/bartoli/ecards/ Aquí la cantant romana, com si es tregués una espina històrica, interpreta àries que en l’època una dona mai no va cantar, entre elles alguna de l’oratori que s’ha representat a Madrid: Il trionfo de Tempo e del Disinganno.

Es discuteix sobre la natura d’oratori de l’obra, ja que la música de Händel té una gran força dramàtica que l’apropa al teatre, però les figures al.legòriques, els recitatius i les àries da capo funcionen aquí a la manera d’oratori, encara que és una observació que depén del prisma amb què es mira, l’obra no té cor i el mateix Händel no la va catalogar de cap manera. Händel va tornar a utilizar la partitura aquesta vegada sí signada com a oratori en una segona versió amb números de cor afegits, el 1737: Il trionfo del Tempo e della Verità, i una tercera versió encara el 1757: The Triumph of Time and Truth, amb text en anglès i canvis en els números musicals. El valor musical d’Il trionfo, doncs, està fora de qualsevol dubte ja que el mateix compositor va demostrar una especial vinculació emotiva i una utilització reincident de la partitura. La riquesa melòdica de les peces, la profunditat i imaginació de les àries de Bellezza, Piacere (amb veritables joies händelianes inoblidables com la arxiconeguda Lascia la Spina-melodia que utilitzà en la seva primera òpera a Alemanya: Almira-1705- i que tornarà a immortalitzar a Londres en la celebèrrima: “Lascia ch’io pianga” del Rinaldo-1711), en són un gran exemple.

El muntatge estrenat al Opernhaus de Zurich fa quatre anys, està signat pel molt anomenat Jürgen Flimm, del qual es veurà aquesta temporada al Liceu un dels títols més interessants de la temporada: Fidelio (amb Karita Mattila debutant en una òpera escenificada a Barcelona). Flimm, fidel al seu estil intel.lectualitzador, es deixa aquí seduïr per una escenografia del tot omnipresent i molt cinematogràfica: un restaurant d’època anys 40’-obra de l’escenograf Eric Gonder- molt ben il.luminat per Martin Gebhardt. L’estil recorda els quadres del pintor nordamericà Edward Hooper, la relació és evident en l’ús dels colors, la llum i el tracte existencial donat als personatges: recorda clarament el famós Nighthawks, uns dels millors quadres del pintor. Bona feina doncs en l’apartat artístic i el de la direcció d’escena i d’actors, malgrat alguna excentricitat en els personatges secundaris no cantats (monges i personatges grisos que més que simbolitzar res distreien). L’apartat musical anà per altres abismes.

Paul McCreesh, és un especialista consumat de l’anomenada música antiga, i la seva finor i classe en l’estil musical està fora de tot dubte. El cas és que aquí en aquesta obra en especial, la teatralitat musical en relació directa amb els cantants no aparegué per enlloc. McCreesh signà minuciosos detalls d’un gran gust orquestral, obertura, acompanyaments clars i imaginatius en els obbligati, però semblà que els cantants anaven a la deriva, l’atenció solament era per l’orquestra?...

Els solistes tampoc van brillar com aquesta preciosa partitura permet. Isabel Rey, estrella de l’Òpera de Zurich a les ordres de Harnoncourt durant anys gloriosos ja passats, semblà absent, la veu discreta, sense cos, com esmorteïda, i amb una més que notable discreció en la coloratura…com ha de semblar tota una radiant Bellezza amb aquestes característiques?...la semblança a lo Marilyn (que original…!) la feien atractiva però…l’únic moment en que va cantar de manera reeixida va ser en la commovedora ària final: Tu del Ciel ministro eletto , aplicant el gust del fraseig i la messa di voce com en una soprano de la seva categoria s’espera. El fet de que la millor interpretació la fes en l’última aparició, va dissimular unes prestacions on la discreció es va menjar la bellesa musical de la soprano valenciana.

Vivia Genaux no representa cap sorpresa per un fan del període barroc. La mezzo és de les actuals figures indiscutibles de la interpretació händeliana i aquí es menjà literalment tots els seus companys d’escenari. La veu ben timbrada (potser no d’una bellesa torbadora en el color pròpiament dit), pero amb una projecció neta, voluptuosa, la coloratura impecable i realment virtuosística. Inoblidable l’ària final: Come nembo che fugge col vento (on Händel dibuixa una veritable ària di furore, d’inapel.lable força dramàtica plena d’exigència i dificultat i que tornarà a utilitzar a la seva òpera també en època italiana: Agrippina (1709) i encara anys més tard en la cèlebre Vivi tiranno de l’òpera Rodelinda-1725). “Il trionfo” doncs va ser de Vivica: no només demostrà recursos sobrats en les àries de caràcter, també en Lascia la Spina, l’aria més justament coneguda de l’òpera, abans ja esmentada, que la Genaux va cantar amb la sensibilitat i el fraseig a flor de pell. Brava per la cantant d’Alaska!

Marijana Mijanovic és una altra de les personalitats del barroc operístic. Omnipresent en la discografia del gènere dels últims anys, quelcom deu passar-li a la carismàtica mezzosoprano que s’ha fet un nom com a gran händeliana i vivaldiana. La veu tova, sense cos ni esmalt, opaca…El volum fregà la inaudibilitat en certs moments, i la seva mestria en la coloratura no aparegué per enlloc. L’únic moment en que es fer notar va ser en la melodiosa i interioritzada ària: Crede l’uom de la primera part i en el Duet de la segona part amb Il Tempo: Il bel pianto, on es van insinuar una de les grans armes de la cantant: la musicalitat i el gust d’un fraseig sempre elegant.

Steve Davislim no fou la desil·lussió d’il Disinganno o la Bellezza, però tampoc no semblà mai estar en estil com a il Tempo. La veu és correcta, però poc imaginativa en l’ús, el timbre fluctua en un color poc precís i la coloratura no és gaire clara. La diversitat d’estils a la que ha vessat part de la seva carrera: Hüon de l’Oberon de C. M. von Weber, Tamino de la Flauta Màgica, o cantates de J.S. Bach a les ordres de Gardiner, o el Lenski de Evgeni Oneguin de Tchaikovsky no semblen tenir molta coherència estilística. Malgrat que tingui sengles enregistraments de Händel amb tot un Alan Curtis: Rodelinda i Lotario, aquí més que demostrar versatilitat, complí amb una grisa correcció… Potser arran de la manca de química desde la batuta del fossat de McCreesh?