LPC3

Dramma en quatre actes · Llibret de Salvatore Cammarano, amb afegits de Leone Emanuele Bardare, basat en l'obra homònima d'Antonio García Gutiérrez, música de Giuseppe Verdi.

Direcció musical: Marco Armiliato

Direcció d'escena: Gilbert Delfo

Escenografia i vestuari: William Orlandi

Il·luminació: Joël Hourbeigt

Coreografia: Berta Vallribera

Nova coproducció: Gran Teatre del Liceu/Théâtre du Capitole/Ópera de Oviedo/La Llotja de Lleida

Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu

Direcció del Cor: José Luis Basso

 

Després de disset anys de l'ultima representació de Il Trovatore al teatre barceloní, aquesta òpera tornà pel desè aniversari de la reobertura del nou Liceu.

Aquesta és una de les òperes més populars de Verdi i potser de les més representades. Té com a característica la gran dificultat pels seus intèrprets, i això fa que avui en dia sigui difícil posar-la en escena ja que hi ha una mancança de veus verdianes en el panorama operístic actual.

 

La dramatúrgia de Gilbert Deflo per a Il Trovatore

"L'espectador se situa davant d'un esdeveniment dramàtic, més que submergir-s'hi". Aquest plantejament de Gilbert Deflo es basa en les afinitats d'Il Trovatore amb la tragèdia clàssica i en la constatació que, com si es tractés del teatre èpic de Bertolt Brecht, les escenes més dramàtiques ens són narrades i no succeeixen davant nostre amb la finalitat que ens commoguin i ens trasbalsin.

La conclusió de Deflo sembla afirmar que Il Trovatore no s'ha de representar com un melodrama romàntic truculent, sinó com una obra del teatre èpic: narrada a distància. En conclusió, la dramatúrgia de Deflo opta per un tractament elegant i un punt distant que treu sobrecàrrega escenogràfica i de vestuari amb un aire una mica "zen".

Deflo defuig l'historicisme d'aquest drama històric i opta per un decorat i un vestuari de William Orlandi que en comptes de reconstruir la imatge medieval típica del melodrama romàntic prefereix la descripció de dos mons antagònics, utilitzant per això unes teles de fons de seda que caracteritzen els camps oposats amb claredat, i els personatges viuen les seves passions en un llenguatge escènic precís i llegible. De la mateixa manera el vestuari, la seva forma i el seu color, ajuda a reconèixer el conflicte fratricida afegint-hi un valor simbòlic. I perfectament congruent amb aquest plantejament suggereix que els cantants han d'actuar lliures dels gestos melodramàtics per construir un joc de signes lípid, però ric de sentit. Doncs el dramaturg opta pel total protagonisme dels cantants i els seus sentiments, ja que és una òpera que destaca per la dificultat vocal dels seus personatges. Deflo s'orienta així cap a una dramatúrgia nítida que orienta l'espectador a entendre l'essencial de la tragèdia i cap a un espai escènic elegant i clar, tot acompanyat d'una il·luminació molt ben estudiada i molt adient per als canvis d'atmosfera que es produeixen en els diferents quadres de la ma de Joël Hourbeigt.

 

Primer Repartiment (2 de desembre)

El Comte de Luna va ésser interpretat pel jove Vittorio Vitelli que és un cantant que posseeix un bon instrument i de noble timbre i que el fa servir d'una manera molt correcta. Però al meu enteniment aquest cantant és massa jove per afrontar aquest tipus de rol que requereix molta maduresa tant vocalment com humanament. Vitelli, no obstant, es va defensar amb molta professionalitat  amb la mancança dels matisos expressius que necessita el Comte di Luna i també de la maduresa vocal per als personatges verdians.

Fiorenza Cedolins va fer una Leonora sensible i sentida, però haig de dir que justament aquest personatge no és el mes adient per la soprano, ja que en alguns moments la cantant anava una mica justa en les extensions vocals i en l'estil verdià. És una cantant molt vàlida per una Butterfly o una Norma com ja l'hem pogut gaudir al Liceu en altres ocasions.

L'Azucena de Luciana D'Intino va ser una interpretació realment verdiana en tots els sentits, ja que és una cantant que posseeix una veu important, amb volum i cos, una veu segura i amb projecció i amb una interpretació musical fantàstica amb totes les característiques que necessita aquest personatge.

Marco Berti va fer un Marico vocalment insegur segons el moment. No es pot negar que Berti posseeix una veu de tenor autèntic... però és un cantant que desgraciadament pateix inseguretats damunt l'escenari. Quan canta amb altres personatges, ell no te cap problema, i la seva veu flueix perfectament per la sala, però quan canta les seves àries li agafa por i canta amb molta inseguretat, cosa que fa que la seva tècnica vocal s'esvaeixi. Una verdadera llàstima, ja que podria fer unes interpretacions molt mes lluïdes i els espectadors podríem gaudir molt més de la seva veu.

Paata Burchuladze va fer un Ferrando segur i amb bon estil amb una veu de bon cos. La Ines d'Ana Puche va estar cantada amb una veu nítida i de bell timbre vocal. Vicenç Esteve Madrid va ser un Ruiz amb una veu molt ben timbrada i amb molt caràcter escènic.

En general aquest primer repartiment va destacar per la fredor expressiva, ja que cada cantant només es preocupava de fer les notes correctament i no hi havia complicitat entre ells.

 

Segon Repartiment (4 de desembre)

Anthony Michaels-Moore va fer un Comte di Luna apassionat i molt entregat. L'interpretà amb una veu segura però forçada, ja que aquest baríton no té la veu adequada per cantar Verdi com ja ha demostrat altres vegades al Liceu amb altres òperes (en definitiva per papers d'òperes veristes) la qual cosa és una llàstima perquè la seva veu sona amb un timbre molt forçat i de poca qualitat, opaca i bruta, i de segur que amb altres repertoris no tant pesants el seu timbre seria més bonic i clar.

La Leonora de Krassimira Stoyanova va ser una verdadera delícia tant el seu cant, com la seva interpretació i amb aquest bellíssim color de veu que posseeix. Stoyanova va interpretar una Leonora amb una gran sensibilitat i entrega apassionada del seu personatge i amb una musicalitat sublim. Realment es va poder gaudir d'una interpretació verdiana d'altíssim nivell, amb una tècnica impecable que li va ajudar a abordar a la perfecció aquest difícil paper.

L'Azucena d'Irina Mishura fou cantada de manera passional, amb una veu brillant i voluminosa. Mishura canta amb el cor i realment entregada, cosa que avui en dia és una qualitat que manca bastant en la majoria de cantants.

El Manrico d'Afred Kim va ser del tot brillant. Kim és un tenor que canta amb una tècnica vocal segura i impecable, i això va fer que pogués cantar un Manrico segur en tot moment. A més és un cantant que viu molt el que interpreta, de manera expressiva i molt comunicativa envoltada d'una veu amb cos i molt homogènia en tots els seus registres.

En general, el segon repartiment va destacar per l'expressió i la passió de tots els cantants, fent un Trovatore ardent i apassionat.

 

Tercer Repartiment (6 de desembre)

El Comte di Luna de Juan Jesús Rodríguez va ser segur vocalment en tot moment amb un timbre brillant i amb un bon cos vocal. A més va cantar el seu personatge fervorosament amb tots els matisos necessaris.

Maria Pia Piscitelli va fer una Leonora molt ardent i entregada, amb una tècnica vocal molt segura que li va permetre poder abordar tot el seu personatge sense problemes amb una veu d'un bell color avalotat.

L'Azucena d'Elena Manistina va ser cantada amb una veu plena i de bell timbre i amb una tècnica molt segura.

El Manrico de Giuseppe Gipali va ser segur tècnicament, però aquest tenor té una veu massa petita per abordar aquest tipus de repertori que va fer que la seva interpretació es quedés amb simplement correcta. Stefano Palatchi va fer un Ferrando molt ben interpretat en tots els seus sentits amb una veu segura. La Ines d'Alba Bosch va ser molt correcta per aquesta jove cantant.

 

Marco Armiliato va fer una lectura de la partitura correcte sense gaires contrastos, la qual cosa va provocar que fos una interpretació de Il Trovatore una mica plana i sense relleu, i a més en bastants moments se li desquadrava l'orquestra amb els cantants per la poca claredat del gest i també al no seguir gaire la interpretació de cada cantant.

El cor del Liceu va sonar bastant compacte en les seves intervencions, igual que l'orquestra.

 

Fotografies d'Antoni Bofill