LPC3

Mentre enllesteixen el seus respectius tercers discos (apareixeran tots dos la propera tardor) Tarántula i Manos de Topo han publicat una prèvia conjunta en forma de vinil de 12", Momento Único, amb quatre cançons, dues de cada banda, per anar fent boca. Han aprofitat l'avinentesa per fer un parell de concerts també únics, un a Barcelona i l'altre a Madrid, un grup rere l'altre però compartint alguna cosa més que l'espai i el nou vinil.

Ja d'entrada, no ens ha d'estranyar que s'hagin acabat trobant, no tant per les afinitats musicals sinó, més aviat, per l'esperit desinhibit i personal de les seves propostes i, sobretot, per la distància que els allunya del que es cou avui dia a casa nostra. Perquè tant els topos com els tarántulas coincideixen en la poca convencionalitat i en donar-li una volta histriònica (la veu de Miguel Ángel Blanca, dels topos, n'és el paradigma), irònica i mordaç (sobretot dels tarántules, amb un discurs menys innocent del que sembla) que els ha convertit en els més insòlits de la classe. Perquè mentre la majoria de propostes s'acosten al pop-rock més asèptic que nociu, ells aposten per un so menys produït, allunyat de modes i tendències, tendencialment folk lo-fi dels topos i electro-pop-rock extravagant i sorprenent dels tarántulas.

I si escoltem les seves lletres -el seu punt fort-, la singularitat és tan majúscula que deixa fora de joc a més d'un, i és que frases com "Si no te llevas bien con las cometas recuerda cuando te crecieron las tetas" (El cartero, Manos de Topo) o "Las chavalas del hotel Colón pintan sus labios con el fuego que verás" (Antisistema solar, Tarántula) no són fàcils de digerir perquè estem acostumats a interpretar el que ens envolta a base de tòpics. Això sí: un cop superat el primer filtre descobrim que, per un costat, els topos parodien els desastres amorosos grotescament com ningú i, per un altre, els tarántulas se'n foten del sistema i dels qui el condueixen cap a l'abisme sense escrúpols malgrat l'aparent nihilisme. Uns i altres reblen el clau i remouen els discursos trivials, a què malauradament ens hem acostumat, amb una bona dosi de teatralitat freak que els permet dir el que els sembli sense semblar els típics indignats.   

És per això que veure'ls dalt d'un escenari escenificant la seva proposta completa millor que en cap altre cas el seu discurs; i més si els trobem reunits, com és el cas. El concert el van encetar Tarántula, amb Pau Julià (baix i veu) de principi a fi i Miguel Ángel Blanca (veu) -tots dos de Manos de Topo- fent duet amb Vicente Leone, fronter dels tarántulas, en un parell de temes. A banda de les ja clàssiques del seu repertori que aquí van sonar com a himnes (Gusano, oda a l'animal més avorrit, o Condes de Barcelona, en què repugnen irònicament la Barcelona hipòcrita i rància) va brillar especialment un dels dos temes que estrenen al vinil, Un ataúd de hierro, melòdicament tan clàssic que ens sembla haver-lo escoltat tota la vida (la signaria Gabinete Caligari? Burning?) i apocalíptica en la descripció del desengany amorós, més pròpia dels topos. Al final va aparèixer Joe Crepúsculo, un Tarántula més que ara ja no els acompanya en viu però que aquí també va voler ser-hi, ni que només fos per fotre quatre crits al costat de Vicente Leone, cap visible ideal per engaltar els ja tradicionals improperis del públic i desafiar-lo amb el seu posat i sortides. A l'Apolo, com ja és habitual, la posada en escena dels Tarántula la va completar el públic amb els seus estirabots al grup, al què Vicente Leone respon sempre al més pur estil rockero, ni que sigui irònicament.

Després dels 40 minutets de Tarántula i d'una pausa (durant la qual, no entenem per què, no ens van deixar sortir de la sala a fumar i/o beure una birreta sense sentir-se estafat) van arribar Manos de Topo al complet, també amb Pau Vilà al baix (a qui Miguel Ángel Blanca no va tardar en recriminar-li que es posés camisa per tocar amb Tarántula i vestís una samarreta guarra amb els seus...). Si no els heu vist mai, és impagable la teatralitat de Blanca, tan exagerada en la veu com en la gestualitat i en l'expressió. Sens dubte, adopta un paper que l'apropa a Daniel Johnston -sense oblidar, òbviament, que la del topo és impostada i la de l'americà és fruit d'un trastorn psicòtic-. Exagerant aconsegueix que el personatge de les seves cançons cobri vida davant nostre, i que el drama se'ns faci tant histriònic que aconsegueix ridiculitzar les històries amoroses de sempre.

El protagonista de les lletres dels topos és un paio ressentit, incapaç de perdonar, víctima d'una dona altiva sense escrúpols, però que s'allunya de la típica víctima amorosa confessant en veu alta allò que la majoria s'avergonyeix només de pensar (per citar un cas, en una de les millors peces dels topos (Ahora te sientes mejor, ¿verdad?) li diu a la ingrata: "tu doble oficial es más dulce y entregada, ella finge mejor en las escenas de cama") i també, com es diu en castellà, perquè es "regocija" addictivament en el dolor, és a dir, desitja tant retrobar-la com sentir-se malament. I això sovint se sent, però gairebé mai es confessa obertament. D'aquí que girin la truita i ens plantin als morros com en som de patètics en les relacions de parella.

Van desgranar els moments més dramàtics (si és que en tenen algun que no ho sigui...) i van sobresortir Lógico que salga mal, El cartero i Es feo. Sigui com sigui, a part de la particular escenificació de Miguel Ángel Blanca, els topos saben que el seu millor instrument és el violí, el que millor escau al seu dramatisme, i si és en les mans de Sara Pérez, el protagonisme és tan majúscul que fa ombra a qualsevol. Sense ella tot seria una altra cosa, i encara que semblin enfotre-se'n de tot, gestualitats al marge, saben que segueix sent el punt fort de la banda, i a l'Apolo ella ho va tornar a demostrar.

Tot sumat ho van liquidar en un parell d'horetes amb mitja part inclosa. El pitjor de tot, sens dubte, l'excessiu volum de la part dels topos, en alguns moments insuportable. Potser la va imposar el grup, però per les lamentables maniobres a la taula durant tots dos concerts m'inclino més a pensar que va ser fruit de la sordesa del tècnic de so. Pel que fa a l'aforament, com els passa quan desafien sales un pèl més àmplies, van comptar amb menys públic del que mereixen; això sí: fidelíssim i, en la majoria de casos, compartit. Perquè els discursos, com hem vist, estan més a prop del que sembla, i el perfil de qui els segueix també. No tinc cap dubte que tant uns com els altres saben que no arribaran mai a omplir grans escenaris ni a comptar amb cap vist-i-plau ni mediàtic ni comercial, però segurament per això mantenen intacta la seva capacitat de persuasió, perquè està condemnada a ser limitada. Sigui com sigui, si creieu que cal sacsejar alguns fonaments, ni que sigui parodiant-los, acosteu-vos-hi sense recança. Us garanteixo que, com a mínim, ni en sortireu il·lesos ni indiferents.