LPC3

21.20 h: entrada al temple. Primer escull, en forma de porter malabava i registre, salvat. La segona prova, la fatídica llista, més agradable en forma, però més exigent en contingut, tampoc resulta cap problema. En menys de dos minuts, i gràcies a Sant Bernat, a qui m’encomano per a la resta de la nit, em trobo dins del temple, centre de reunió col·lectiva, lloc de transcendència individual, el qual m’evoca experiències místiques i conserva records d’altres vides, d’altres persones que encara viuen en mi.

The Loved Ones ja transiten per la zona àlgida del seu concert. Es tracta de la iniciació al ritual, i així ho juga tothom: les barres plenes, el públic deambulant per laterals i passadissos, els més impacients cremant ja a la pista, però guardant intel·ligentment munició. Al pis de dalt la classe noble ja fa estona que ocupa els palcs. Allà em situo a presenciar l’inici de l’ofici. Acaba TLO i tothom comença a prendre posicions. Els primers els muntadors, assaborint el seu moment de glòria. Els segons la seguretat d’escenari, repartint aigua (que aviat comença a volar) a un públic sedent d’altres necessitats, i entenent que la feina no serà fàcil. Els ànims s’encenen quan comença a sonar Shakira en el playback: “NOFX, NOFX!!” és la resposta. A la pista la gent ja es mou a banda i banda com un sol organisme, preludi del que vindrà. S’apaguen els llums i es veu l’inici: falsa alarma. S’encenen els llums de l’escenari i sembla que ara sí: segon intent. “Sweet dreams” sembla més del gust del públic. Finalment, sense massa cerimònia, NOFX surt a l’escenari i els fidels esclaten.

D’entrada paraules. Serà la tònica general: contacte directe amb el públic, de tu a tu. També com a interludi entre els temes, que dibuixen un arc d’intensitat totalment pla: sempre a dalt. Dues úniques excepcions: No woman no cry i una balada rockabilly, totes dues per a donar temps a que Eric Melvin acabi de vomitar a una banda de l’escenari. Algú tem per la suspensió, però els NOFX no estan per la història. Segueixen donant energia sense treva, amb Melvin i el seu estómac en segon pla, però amb Fat Mike i El Hefe com a catalitzadors de l’energia col·lectiva. La pista no deixa de bullir ni un instant, i tot tipus de material vola pels aires (des de gots de plàstic a les inevitables Vans). L’ska i el reggae fan puntuals aparicions, però sempre acaben absorvits per la distorsió i el ritme frenètic de les guitarres. El moment àlgid del procés arriba amb Don’t call me white, amb el que NOFX fan el fals comiat: nova embestida de la multitud. Després d’això, tres frenètics temes més i un final fugaç. No podia ser d’una altra manera. 23:40h: sortida del temple. Sense problemes.

Enllaços:
www.nofx.org
NOXF a Wikipedia