LPC3

Intensitat i contundència. Amb aquestes dues paraules, si hagués de ser el cas, es podria descriure el concert que els Arctic Monkeys han ofert aquest cap de setmana al Palau Sant Jordi de Montjuic. La gira de presentació del nou disc, el seu quart, Suck it and see, els servia per posar sobre la taula una carrera tan fulgurant com el seu primer disc  (Whatever People Say I Am, That's What I'm Not) i el seu posterior èxit popular. En l'hora i vint minuts de concert van fer un repàs a una discografia de quatre discos (Favourirte Worst Nightmare i Humbug completen el pòquer), que mostren com la banda ha anat modificant el seu so en cada nou procés creatiu. L'espai, un Palau Sant Jordi mig buit però molt càlid, amb la graderia superior tapada amb lones, les grades disponibles a tres quarts i la pista plena però no apretada, que em fa pensar en una lleugera errada de càlcul i que haguéssim estat més recollidets a l'Olímpic de Badalona. L'escenari, auster de mitjans però ric en l'ús que se'n feia: una bateria de focus que rodejava al grup des de la mateixa tarima, en un cercle de gairebé 360 graus, i una tela blanca de fons. Llums mil·limetrades amb la cadència del concert i de cadascuna de les cançons, reforçant ritmes i textures musicals des de l'aspecte visual. El teló de fons rebent la projecció d'Alex Turner, Jamie Cook, Matt Helders i Nick O'Malley, on es difuminaven els seus cossos i els seus gestos. Un segon escenari que apareixia i desapareixia al ritme de les llums, com ja van fer el 2010 al Sant Jordi Club amb unes videoprojeccions emeses en temps real en pantalles gegants. La banda, intensa i contundent desplegant un repertori de vint cançons en hora i vint minuts, un ritme frenètic que ens deixa exhausts. Repàs a tota la seva discografia en la vessant més dura, deixant de banda les poques balades que han enregistrat, i donant-nos certa pausa només amb les introduccions de Brick by Brick i When the Sun Goes Down (primera retirada a l'hora d'espectacle, amb el públic a dalt de tot) i la més reposada She's Thunderstorms. El so, dens, amb quatre músics a gran volum i donant molta energia als seus instruments, generant individualment línies gruixudes amb les que creen el seu teixit comú gruixut i organitzat. La bateria, sobresortint pel seu cos i la seva força, conductora del groove del grup i molt ben seguida per un baix ample i amb bon caminar. Les guitarres, en el seu paper de lead, dures i entregades, amb detalls melòdics puntuals ben treballats a nivell de balanç sonor que els fan perfectament audibles. Alex Turner, com a frontman, molt més segur i comunicatiu que dos anys enrere, presentant cançons en català i saludant freqüentment al públic. L'espectacle, intens i contundent, com la banda que hi ha dalt de l'escenari, com els discos que fan, com l'experiència que proporcionen. El final, preciós, amb una cúpula de llum blanca sobre l'escenari, ja sense els músics, definició del buit, amb els acords de 505 encara ressonant-me i un gust dolç a la boca.

 

SET LIST

Don't Sit Down 'Cause I've Moved Your Chair

Teddy Picker

Crying Lightning

The Hellcat Spangled Shalalala

Black Treacle

Brainstorm

The View from the Afternoon

I Bet You Look Good On The Dance Floor

Library Pictures

Evil Twin

Brick by Brick

This House is a Circus

Still Take You Home

Pretty Visitors

She's Thunderstorms

Do Me a Favour

When The Sun Goes Down

Suck It and See

Fluorescent Adolescent

505