LPC3

Intèrprets: Sam Worthington (Jake Sully), Zoë Saldana (Neytiri), Sigourney Weaver (Dra. Grace Augustine), Michelle Rodriguez (Trudy), Giovanni Ribisi (Selfridge)

Data d'estrena: 18 de desembre de 2009

Parlar d'Avatar - i, per extensió, de James Cameron -  és parlar de xifres. L'últim projecte del cineasta que, gràcies a Titanic, es va proclamar "rei del món" és ja la producció més cara de la història del cinema (300 milions de dòlars) i també la pel·lícula més taquillera (1.800 milions de dòlars recaptats a tot el món, de moment). D'aquesta manera, el realitzador supera la seva pròpia gesta, aconseguida amb Titanic. Més enllà de la proesa financera - i de nodrir l'ego del seu creador - , aquestes dades demostren que el director canadenc hi té la mà trencada quan es tracta d'una superproducció.

 No es pot dir que Avatar sigui una obra mestra, però tampoc un blockbuster més. El sol fet que hagin transcorregut dues dècades des de que  el realitzador tenia el projecte al pap n'és una pista. Cameron no és Roland Emmerich. I Avatar, sortosament, no és 2012. Probablement, la seva proposta no és tant revolucionària com ens volen fer creure, però s'ha de reconèixer la vàlua d'una producció que aposta cegament pel 3D, el resultat de la qual supera amb escreix les expectatives (devaluades, tot sigui dit, per un tràiler inoperant). En el pla visual, el film és senzillament prodigiós. Des de la varietat cromàtica del planeta Pandora fins a la trepidant batalla final, des del disseny de producció fins al muntatge, Cameron mou amb destresa tots els fils per a oferir-nos entertainment d'última generació.

Un cop superat el goig estètic, però, Avatar s'estanca en un relat tòpic i previsible. El guió, un combinat de Pocahontas, Bailando con lobos i La Misión, ressegueix les pautes habituals del gènere d'aventures i de ciencia ficció, envoltat aquest cop de misticisme new age. El nostre heroi és Jake Sully, un soldat paraplègic que arriba al planeta Pandora, un món màgic i sostenible que té la desgràcia d'abundar en un mineral que acabaria amb l'escassetat de recursos energètics de la Terra. La missió de Sully serà endinsar-se a Pandora amb un àlter ego, un avatar, que li permeti establir relacions amb els natius per aconseguir que marxin. Les seves prioritats, però, cambiaran quan conegui a Neytiri, qui l'ajudarà a comprendre el valor del seu entorn.

Més enllà de l'evident missatge ecològic, Avatar assenyala altres qüestions actuals, com la colonització, el xoc de cultures, la devastació del territori o el militarisme desmesurat (tot i que la cinta és més belicista del que ven). En tot cas, tot plegat són pinzellades que afegeixen un pèl més de substància a un producte obertament comercial. No cal aprofundir més. En el pla interpretatiu, la pel·lícula compta amb un repartiment eficient, on sobresurt una esplèndida Sigourney Weaver, en un paper fet a la seva mida.

Ara caldrà veure si el sector més institucional del cinema voldrà premiar, no tant la qualitat, com el valor i l'esforç d'un projecte que podria transformar el delicat panorama cinematogràfic actual. De moment, Cameron ja ha recollit dos Globus d'Or (director i pel·lícula) i és probable que arreplegui un grapat d'Oscars. Al capdavall, James Cameron serà recordat per Titanic i Avatar, malgrat que el talent d'aquest col·leccionista de premis i rècords és més notable en els inicis de la seva filmografia, vegis Terminator, Abyss o Terminator 2.

El millor: la màgia d'una posada en escena que garantitza 150 minuts d'entreteniment.

El pitjor: el guió, discret i poc ambiciós, resta qualitat al producte.