LPC3

Quan Jesse Wagner deixa fluir la seva veu esparracada i afligida a cançons que interpretades per qualsevol altre serien, com a mínim, vulgars, es demostra que el més potent de la banda a dia d'avui, continua sent la seva veu inconfusible i tintada d'antigues ràfegues vocals de la fàbrica sonora Stax. Clar que, Roger Rivas, segueix despertant-me una admiració incombustible, i és impossible apartar la mirada de les seves mans mentre toca, recordant-me la percussió de qualsevol teclat de temes dels Meters, Booker T. o dels Bar-Keys.

En una crítica que vaig escriure l'any passat sobre la banda, ja vaig donar la meva opinió sobre l'alineació d'un grup que ja no pot presumir de tenir els elements d'una banda d'inspiració jamaicana com fou el bateria Korey Kingston. En canvi, crec que cada vegada més s'apropen al Dirty que té el seu estil. El punk i la part més rockera de la banda, més agressiva, representa l'ingredient principal de la fórmula que un bateria encara molt verd i un nou guitarrista -substituint al que fins al moment havia estat el líder, Brian Dixon- recreen. Lluny queden els dies gloriosos on Jackie Mittoo semblava present en els seus directes, però l'esperit d'Aggrolites continua essent present en cada tema.

Amb un retard d'una hora i mitja a causa d'un partit de la Champions League, els californians no es mostraren del tot en desacord amb la decisió que aquell mateix dia havia pres l'organització. I és que, ben al contrari que fa uns anys enrere, perillava l'aforament del concert al no haver adaptat l'inici de l'espectacle als gustos del públic. Personalment em sembla molt trist que sigui així, sobretot perquè si el concert comença més tard, sempre acaba abans. I aquest fou un dels motius principals pels quals tot el que assumí el cost de l'entrada se sentí una mica estafat. Sobretot quan a bona part de nosaltres -espècimens rars d'aquesta societat-, el futbol ens interessa tant com la programació de Telecinco.

No podem dir res però sobre la paciència dels nord-americans, tot i una subtil referència del baixista dient quelcom així com "Ei, nanos, que hem començat més tard per a vosaltres". Frase amb la qual demanà una justa entrega del públic. I no reberen menys, doncs el centenar de persones que omplien la sala corejaren cada cançó com si d'una pregària religiosa es tractés. I és que si Aggrolites pot presumir d'alguna cosa és d'haver estat un grup únic, amb un estil autèntic i uns treballs que més que discs semblen consecucions d'un hit rere l'altre. I el directe fou una mica el relat de la seva història sonora: Firecracker, Reggae Hit L.A., Mr.Misery, Funky Fire, Free Time, What a Complex, Musically On Top... Execucions rabents d'una història que ha deixat una profunda empremta al món de l'Early Reggae.

I entre tema i tema, la presentació del recentment publicat Rugged Road, que els porta de nou a girar per Europa i Estats Units. Pel que es va entreveure, el funk i el soul continuen sent elements fortament representatius. Instrumentals en la línia de ganivetada pura i dura a l'estil Upsetters; un Complicated Girl que ens havia estat desvelat en format de videoclip feia unes setmanes, i que segueix les línies vocals que reprodueixen harmonies a l'estil Ethiopians amb el toc modern i càlid que Jesse li sap donar... Sempre amb línies de baix senzilles i addictives, i amb marques brusques que el bateria encara no ha sabut ubicar correctament, però amb un pes rotund i un estil que només ells son capaços de reproduir amb la classe amb la que ho fan.