LPC3

Un Apolo abarrotat, amb un públic heterogeni en edat i expectant, esperava a una llegenda del rock, i això es notava. Poc va importar la llarga espera de gairebé una hora, els controls a l'entrada davant la prohibició expressa de prendre fotos, o els cartells de “no fumar” i l'avís des de l'escenari que ningú l'hi prengués a la lleugera perquè si succeïa John Cale deixaria de tocar. Tot això es va quedar en anècdota després de les dues hores d'autèntic recital que l'excèntric músic Gal·les va oferir a Barcelona.


Amb una trajectòria tan eclèctica com espectacular, John Cale va formar al 1965 al costat de Lou Reed la mítica Velvet Underground, i si bé és cert que el carisma i la veu eren de Reed, John des de l'ombra era el responsable del so que va fer que signessin dos dels més influents discos de la història del rock: The Velvet underground & Nico i White Light/white heat (1967).

El seu talent desbordant va donar per a molt més en una prolífica carrera en solitari que ha passat per èpoques més accessibles i altres més experimentals. I no es pot obviar la seva tasca com productor, sent responsable dels primers discos dels Stooges, Nico, Modern Lovers o el “Horses” de Patty Smith.

Aquesta vegada venia a presentar en directe el seu últim treball, “Circus live”, un doble recopilatori de les seves més llegendàries composicions, personal revisió de la seva carrera, i disposat a demostrar que malgrat els seus 65 anys està en plena forma.

Si bé la seva esperada sortida a la tarima deixava lloc a dubtes, ja que malgrat el seu pèl tenyit/destenyit de vermell i el seu abillament juvenil els seus moviments eren més aviat d'un octogenari, aquestes es van buidar quan van començar els primers acords de “Heartbreak Hotel” i la seva magnífica veu va omplir la sala.

Després de tres cançons a la guitarra, John Cale va prendre el comandament de l'escenari al teclat. Secundat per una magnífica i, sobretot, jove banda, va anar alternant temes de més recent factura, com “Hey Ray”, dedicada a Ray Charles, com va explicar, o Sold Motel, amb composicions més clàssiques com “Helen of Troy”. La perfecta compenetració amb la seva banda va permetre la perfecta unió del final de “Hush” amb el començament de “Outta the Bag” , fusionant-les en una.

Van seguir ” You Know more than I know” i va donar un respir amb cançons acústiques, més intimistes, com “cable Hoque”. I va anar cap a la meitat del concert quan, ja havent donat l'esperat, Cale i els seus músics es van dedicar a gaudir, a allargar les composicions, a donar pas a les distorsions i a l'experimentació, terreny en el qual sembla sentir-se més que còmode. I el públic, esglaiat de vegades, sorprès pels girs, per la seva veu, no podia fer altra cosa que desitjar que allò no acabés. La bateria es va transformar en caixa de ritmes, en maraques als peus; van aparèixer els sons de piano, els instruments de corda…

Els crits en els quals de vegades es convertia la seva veu i les harmonies fora de to van donar pas, per fi i viola grinyolant en mà, a Venus in Furs” de la Velvet Undergound. Si al gal•lès li quedava algú per convèncer, segurament va acabar per entendre que els músics que perduren ho fan per alguna cosa, i que simplement pel privilegi d'escoltar-la amb la seva veu va merèixer la pena estar allí.

“Dirty ass rock and roll” i l'estupenda “Perfect” van donar pas als bisos, que després de les gairebé dues hores podien ser improbables. Però, no, al poc va reaparèixer John Cale en l'escenari de l'Apolo per a regalar-nos alguns temes, alguna versió i sobretot, “Fear is man´s best friend”.

I a l'arribar el final, aquesta vegada sí, tots, inclòs ell, més que satisfets, es veia en les cares i no havia lloc a dubtes. Evidentment, que l'experiència és un grau no és res de nou, però a més John Cale va demostrar no ser simplement una vella glòria, sinó ser un artista personal i avantguardista amb encara molt per donar.

Excel·lent so, perfecta i imprevisible execució i, per descomptat, un gran repertori. I gran ell. Al cap i a la fi, tots esperàvem una llegenda, i allí estava.