LPC3
LPC3 és la versió 3.0 de La Porta Clàssica. Un mitjà de comunicació molt proper a la realitat musical i artística més innovadora que difon i fomenta les noves iniciatives i grups creatius emergents, i que és sensible a l'opinió i les tendències del públic
Just a little of Doolittle
Gemma Solés 17-06-2011
Eliza Doolittle
Sala Music Hall, 9 de maig de 2011
La primera visita a Espanya de la londinenca Eliza Doolittle arrancà trepitjant l'escenari del cèntric barcelonès Music Hall, en un concert promocionat pel TR3SC que tan sols durà quaranta-cinc minuts.
La familiaritat amb l'escenari, la naturalitat amb la que actua o la frescor amb la que interpreta els seus propis temes no son casuals. Filla d'un director de teatre i una cantant, i néta de l'actriu Sylvia Young, els seus papers com a actriu precoç i la seva veu dolça i naïf han ajudat a que les lletres senzilles i melodies simples que beuen del pop i el soul més lleuger siguin armes perfectes per a convertir a la de vint-i-dos anys en un producte comercial idoni.
Ella s'entestarà en la poca similitud amb Lily Allen, però és innegable que l'efervescència amb la que Pack Up escala les llistes d'èxit britàniques i internacionals és pràcticament la mateixa amb la que Amy Winehouse amb Rehab, Allen amb Smile o Adele amb Hometown Glory, totes filles de la riba del Temessis, arribaren a la popularitat. Això si, Doolittle, de cognom real Caird, és autora d'unes lletres adolescents i toves que queden lluny de la contundent Allen, de la que copia entre d'altres coses l'addició a les bambes Nike, o l'extravagant Winehouse, de la que hereta mil i una postures escèniques i alguna marca vocal lleument imitable.
Amb uns shorts curtíssims i un mini-top, la cantant estava envoltada per quatre membres amb un look tipus anys cinquanta, corbatí i camisa blau pastel inclosos, formats per bateria, contrabaix-baix elèctric, teclista-violinista i guitarrista d'ulleres de pasta estil Miqui Puig. Tots ells, lluïren uns cors impecables i finíssims, però els faltà el pes i la contundència d'una banda que beu del Soul, malgrat les picades d'ullet constants al Jazz i a la Motown. En canvi, cobrien amb precisió el Pop més modern i no els faltà solvència en defensar Rollerblades, un xiulat Skinny Genes, el country Moneybox o un pausat Go Home. Amb Missing s'evidencià l'infantilisme de la cantant, amb una veu lleugera per més que ben executada tècnicament; en canvi a Nobody la de Camden feu ús de la percussió vocal intercalant frasejos rítmicament molt atractius, mostra d'una paleta estilística més rica del que d'entrada semblaria. Una virtut d'Eliza és que fa que coses complicades d'executar semblin el més natural i planer del món.
Evidentment que el moment àlgid de la nit vingué de la mà de Puck Up, en el que a falta de la veu de George Henry Powell a la tornada, foren de gran utilitat els cors dels nois de la banda. Tot i que, cal dir-ho, amb el públic sol n'hi hagués hagut prou. Un apunt sobre aquest és que sorprenentment la mitjana d'edat estava per damunt dels trenta i que quan de sobte s'evidencià la fugacitat de músics i cantant del teatre, ningú protestà i es desallotjà la sala sense cap tipus de greuge.
Comentaris
Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!
L'enquesta
Carregant...
Webs amigues
Què és LPC3?
"LPC3 és la versió 3.0 de La Porta Clàssica. Un mitjà de comunicació molt proper a la realitat musical i artística més innovadora que difon i fomenta les noves iniciatives i grups creatius emergents, i que és sensible a l'opinió i les tendències del públic exigent amb les produccions artístiques de qualitat"
Subscriu-te al nostre RSS!
També pots donar-te d'alta al nostre
Newsletter
