LPC3

Encara que pesi als fans, Anna Bolena mai no ha estat ni serà el paper idoni per a les prestacions vocals de la soprano Edita Gruberova. Els addictes a la cantant eslovaca necessiten poques coses per tal de vomitar bravos fins esgargamellar-se; coses dels mediterranis, que som mitòmans compulsius... Però, fet i fet, aquest narrador de sons va trobar ben poques alegries en aquesta nova Bolena liceista. Gruberova, comprensiblement, la va iniciar un pèl freda, reservant les seves millors armes per l'escena final. Però l'apogeu no va arribar a bon port; aguts calats, un centre de veu amb més aire i efectisme que no carn vocal, i un Al dolce guidami només un pèl més audible (ajuda que l'orquestra, per comptes d'acompanyar apianada, deixi de tocar...) però igualment decebedor, amb un agut final descaradament desafinat.

Els sequaços de Gruberova adduiran que tot això són efectes imputables a l'edat. I tenen part de raó; s'ha de tenir valor per sortir a escena als 67 anys i enfrontar-se a una Bolena escenificada de quasi tres hores. Aquest mateix descriptor de sons ha vist les seves veus predilectes filant sons defectuosos, que només eren bells al seu encèfal, i que solament imaginava en ple deliri mitòman; però així ho admetia. Tanmateix, Gruberova segueix aplicant al seu fer alguns capricis i trucs que no són producte de la senectut vocal; glissandi inexistents a la partitura, una dicció més que discutible... i un llarg etcètera d'andròmines sonores que no afavoreixen la correcte línia del cant donizzetià. Però ni la indiferència general del públic, enllestida la representació, podia amb els bravos del cinquè pis. Just for fans.

Afortunadament, Gruberova va estar molt ben acompanyada per un equip més que competent. Elīna Garanča mereix absolutament la bona fama que arrossega per mig món. Esperem que la gerència artística del teatre l'enganxi ben aviat i li sentim alguna heroïna amb més suc musical que la pobrissona Seymour, perquè l'instrument -d'un timbre bellíssim- té un múscul a prova de bales, a banda de comptar amb un precinte físic que faria tornar boig a qualsevol rei. Pel monarca de fàcil bragueta, el Liceu va fer bé en pescar Carlo Colombara, un baix fantàstic que -certament- ha de modular el seu legato amb més amabilitat i esculpir (amb el temps, paciència) un rei més contradictori que no pas violent i masculí. La cancel·lació de Josep Bros, parella de fet de Gruberova, va ser ben pal·liada per l'americà Gregory Kunde, tenor de timbre poc agradable però que fa filar un Percey d'aguts ben posats i testosterona ben viva.

Andriy Yurkevych tenia una missió; estar pendent de Gruberova i no causar-li gaires problemes. Ho va fer, seguint correctament a tots els cantants, però a risc d'avorrir el respectable amb una lectura (posin-hi totes les cometes del món) que va ensopir fins i tot als fantasmes més hiperactius del teatre. Tampoc hi va ajudar el treball escènic; Rafel Duran va oblidar el melodrama dels personatges per intentar filar una història de tint més aviat polític. L'opció té el seu risc i pot donar excel·lents resultats. Però ni el panòptic televisiu dels monitors de vigilància ni els corbs carronyers que metaforitzaven el poder i el seu cantó més corrosiu van aconseguir ni un bri d'energia teatral. A banda, és curiós que un director actual segueixi ordint una gestualitat tan carrinclona pels cantants. Quan un director no sap què fer amb una òpera, sincerament, és millor que la deixi en millors mans.

Fotografies d'Antoni Bofill