LPC3

La Flèche d'Or és una de les sales mitjanes-petites amb més programació de París. Comparable a l'International, però amb un equip de molt més bona qualitat. Gairebé quasi cada nit, excepte dilluns, la sala ofereix un parell o tres de concerts de grups locals i internacionals pel preu fixe de 8 euros (consumició inclosa). La cultura a París és realment barata. Potser intentaran acabar amb la teva vida social, cobran-te el tallat a 2,60 i la canya a 3,80, però de cultura no te'n faltarà.

Com que el preu de l'entrada no canvia segons el grup que portin, les cues a la rue de Bagnolet sovint són llarguíssimes. No es venen entrades per anticipat. L'última vegada, esperàvem durant dues hores al carrer en ple mes de desembre per aconseguir veure The Raveonettes, que, per cert, han actuat fa poc a Barcelona en el Festival de la Plaça Odissea, al Maremàgnum. Diuen que la cua del concert de Pete Doherty arribava a Alexandre Dumas.

Aquest vespre, per sort, no feia tant de fred com al desembre, però els 8ºC a l'ombra no te'ls treia ningú. A les 17.00 hores van aparèixer les primeres persones a fer cua, i a les 20.00 hores aconseguíem entrar.

*   *   *

Un Dj ens amenitza l'espera, puntxant els temes més actuals de l'escena R'n'B/Hip hop, alhora que sampleritza vells hits dels 90. Apareixen els teloners: We Are Enfant Terrible, un trio francès d'indie rock amb bases programades techno i un toc psicodèlic (que per cert, també han actuat fa poc a Barcelona, a la sala Razzmatazz). La seva proposta no té res d'especial, que destaqui de l'escena indie rock. A la cantant li falta un punt d'excentricitat perquè ens acabem de creure la seva actuació, consistent en unes melodies planes, parlades i cridades. De tant en tant s'acosta al sintetitzador i toca petites melodies de tres notes, comportant-se com si fos la primera vegada que veiés un teclat. Per excèntric el bateria, que aixeca el cul del seient, ens repta amb la mirada, puja al tamboret i ens tira aigua de la boca... És cert que no tinc una especial predilecció pels grups d'indie rock, però quan veus que l'espectacle està completament per davant de la música en si mateixa, sents que t'estan prenent el pèl. Poc encertat, a més, portar un grup d'indie rock a telonejar una artista d'R'n'B, pocs són els assistents que ballen, i al llarg del concert, es van sentint comentaris com "c'est insupportable...", "ils n'ont pas encore fini?" o "casse-toi!" ("és insuportable", "encara no han acabat?", "pira't!"). És cert que de sobte m'adono que estic envoltada de cabelleres afro, i em pregunto què en deuen pensar elles de totes aquestes músiques populars occidentals blanques, sense ni una mica de groove.

Passen 50 minuts de les 22.30, hora en què Kelis havia d'aparèixer a l'escenari, quan una veu ens informa que l'artista tardarà encara 20 minuts en arribar ja que està en un embús de tràfic. Pels que portem 6 hores esperant, 20 minuts ens semblen una eternitat. La massa congestionada s'esponja, la gent surt a fumar un cigarro, sento que l'ambient s'acaba de destrempar del tot.

Ens alerta de la seva arribada l'aparició de la Dj i el tècnic de so que col·loca un pal de micro lluminós al mig de l'escenari. Sona la caixa de ritmes del tema Millionaire (del seu àlbum més exitós, Tasty, 2003), i apareix ella amb un vestit de lentejuelas al més pur estil disco dels 80, i un pentinat decorat per unes cintes brillants que li donen alhora un punt egípci. Al primer tema el segueixen Trick me i Milkshake, del mateix disc, aquest segon començat sobre el sampler del tema Holidays de Madonna (Madonna, 1983), i després cantat sobre la base original. Em dic que la cosa anirà ràpida, i que el concert serà realment mini, ja que ha gastat les seves millors cartes en els 10 primers minuts d'espectacle. 4th July és el següent tema que canta, corejat per tot el públic. Aquest és un dels singles del seu nou àlbum, que s'anuncia que sortirà el 17 de maig, així com el següent tema que interpreta, Acapella, produït pel Dj David Guetta. Ni rastre d'R'n'B ni Hip Hop en aquests dos singles, que són el moment culminant de la nit.

El concert s'acaba amb el tema I got a feeling de Black Eyed Peas (The E.N.D., 2009), 6 temes i mig després que comencés. Ara entenc el concepte de Mini-concert que La Flèche d'Or anunciava a la seva pàgina web, tot i que em queden dubtes sobre si cantar dos singles nous que circulen des de fa mesos per la web vol dir presentar el nou àlbum. Del nou àlbum, Flesh Tone, no n'hem sabut res que no sapiguéssim ja: una aposta per un disc comercial de bases dance, sonoritats disco dels 80, que compta amb les col·laboracions dels Dj's de moda David Guetta i Benny Benassi. Una pena per una artista que apareixia per primer cop el 1999 amb un single contundent, Caught out there (Kaleidoscope, 1999), animant a totes les dones enganyades a revoltar-se contra els seus marits, després d'haver liderat el trio d'R'n'B feminista BLU (Black Ladies United). Una pena perquè la Kelis ha estat un dels exponents del R'n'B comercial de l'última dècada més importants, ha estat produïda per tots els grans noms de l'escena Hip Hop. Tot i que des del principi els seus temes es caracteritzaven per una predilecció per les caixes de ritmes fàcilment exportables a la pista de ball, la seva marca quedava impresa per un estil R'n'B/Hip Hop de sonoritats dures, i la seva veu greu característica, a vegades amb un punt disfònic. Una pena que abandoni la seva marca per passar a ser una cantant més que col·labora amb els Djs de moda, perdent així un interès particular en les seves produccions i basant tot el negoci en el show busines i les seves disputes ex-matrimonials (és l'ex-dona del raper Nas).

Res en particular tampoc a salvar del mini-concert. Cantant sobre els temes punxats per la Dj, en els refranys no s'ha dignat ni a fer variacions en la melodia, o alguna segona veu, cosa que ha fet que contínuament estigués cantant sobre la seva mateixa veu grabada, a mode de coros, en la base del tema. Per no parlar que en el tema Trick Me s'ha menjat alguns trossos de la lletra, i per tant ha anat totalment desfassada en relació a la base, des del principi. Res tampoc a destacar de la Dj, que ha punxat els temes sense més.

*   *   *

Marxant cap al metro, em pregunto fins a quin punt el format dels concerts determina la seva qualitat. El format de mini-concert encaixa perfectament en la cultura de consumir singles, enlloc d'àlbums o projectes artístics més amplis. Alhora, tempta per la possibilitat de veure a pocs metres de distància l'estrella en qüestió, sense interessar-se especialment en les possibilitats que ofereix un directe, ja que reproduirà els singles tal i com sonen a l'àlbum. Tinc la sensació que el format ens obliga a quedar-nos en la superfície del fenòmen musical que implica una actuació en directe, perdent així, gran part de la seva riquesa. Tot i que marxo del concert bastant decebuda, segueixo valorant positivament la voluntat de La Flèche d'Or en portar artistes internacionals, guardant-me les meves reserves pel que fa als mini-concerts.