LPC3

Amb 24 anyets, la barcelonina Alba Carmona es va titular l'any passat a l'Esmuc com a cantant de flamenc. Avui la seva professionalitat ha quedat plasmada a l'escenari que el Festival De Cajón! li ha consagrat a la Sala Luz de Gas, fent palès que darrera aquest nom s'hi amaga una figura establerta en el món del flamenc de manera vigorosa.

Els crits d'alegria i l'expressivitat vocal típicament festiva de la bulería acabaven el concert, amb una bailaora explosiva rematant l'actuació i fins i tot fent petita la cantaora flamenca. Tot, després que la majestuositat i la profunditat en l'execució de soleás, bulerías, soleás por bulerías, bulerías por soleás, milongas, fandangos, guajiras, jaleos, rumbas... deixessin ben clar el domini de l'estil del que és el cant del flamenc agitanat, deixant espai pel toque airós, el curt o el fred dels guitarristes que l'acompanyaven, del so del cajón o de les palmes, ja fossin per ella mateixa o pel públic, sempre entregat a la causa.

Una cosa ens queda clara, i és que la mossa té duende, té aquell encant i aquell misteri tan romàntic i tan característicament andalús, i que condueix el directe cap a la típica juerga flamenca, convertint a una sala tan poc andalusina com Luz de Gas en un autèntic tablao i en un bullici de festivitat. Els moments més àlgids de la nit, però, els que la veu de l'Alba brillava amb una potència i un estrip més salvatges i alhora més tendres, moments en que la veu es quedava gairebé nua en l'espai, colpint-nos a crits que gairebé no es podien desxifrar.

Una música sempre amb matisos hispanoamericans, fruit de les anades i vingudes de molts espanyols al llarg de la història, ha engendrat un estil anomenat de ida y vuelta, del que la Carmona ens en va fer un tastet. La paleta multicolor de sons adoptats a ports llunyans es veuen definitivament aflamencats i d'una forma exquisida, aquesta jove cantant sap transmetre les llavors de la història a tot oient, fent més comprensible el procés cultural del flamenc i de la música del sud de la Península en els últims anys. I qui diu que el mestissatge és cosa de "moderns"?

El moviment de les persones fa que les coses es transformin i es mesclin i així és com es creen belleses culturals, humanes i fins i tot afers i encontres socials curiosos i alhora sorprenents com el que ens pot brindar a una ciutat com la nostra una nit de flamenc pur i del bo. També aquest és el motiu pel qual Gràcia o la Barceloneta tenen una gran tradició rumbera o les habaneres estan fortament arrelades a tot el territori català costaner... En fi, deixant de banda dissertacions de tipus històric o balanços subjectius sobre les migracions, una cosa és innegable: dedicar una tarda-vespre d'un diumenge de finals d'hivern en una sala petita i acollidora a una veu càlida i alhora magnètica i a un estil tan commovedor com potent com són el d'Alba Carmona i el flamenco, és un privilegi, una sort i un espectacle sempre a recomanar.