LPC3

Si Rachelle Ferrel es va interessar per la seva veu no va ser casualitat, cantar al Blue Note Club és un assumpte només dels que duen les ressonàncies dels camps de cotó a la sang, però sobretot a l'ànima. És qüestió d'arrencar passions amb passions pures, i Buika és de les poques persones d'aquest país que tenen el duende tant ficat a dintre que no es pot distingir on comença i on acaba.

Aquesta veuarra amb cos de gasela és la pionera d'un estil inimitable. Cobles influenciades pel jazz? Tangos d'arrel africana? Això no s'havia vist mai abans de que la mallorquina esgarrapés el bagul de les influències multiculturals i decidís posar en pràctica el conglomerat estilístic, reflex de la seva personalitat, en un acte de nudisme pur, essent una bomba de rellotgeria pels sons hispans que travessa fronteres i crea precedents arreu on va, com l'huracà aflamencat que és.

Parla, sospira, se sincera, s'expressa amb cada moviment, s'estremeix, ens fa estremir, ressona sense fronteres a través d'una ona desbocada i salvatge. Somriu irònicament, honestament, profundament, i amb els seus ulls plens de misticisme ens diu més del que voldríem saber. Es fa amb l'escenari i el públic al mateix temps, sense pauses, sense treves, tot l'espectacle és ella, amb tota la seva excentricitat, bogeria, força irrefrenable i ironia que ens colpeja a tort i a dret. Una dona de cap a peus, amb les idees clares, la veu impregnada de sabors diferents amb una mateixa base de sentiments profunds viscuts fins a l'últim extrem. Crida i s'allibera de la ràbia, que desprèn de la manera més dolça i íntima que l'humà pot fer.

El último trago es va desgranant durant tot el concert, brindant pels amors que han marxat i creuant els dits per a què no tornin mai més. Sense lamentacions, li canta a l'amor a sí mateixa, tal com diu, a la que hi ha rera les parpelles quan després d'un llarg dia acluca els ulls. Això és una lliçó exaltada d'autoestima i una dosis de bruixeria africana.

Els boleros se succeeixen a la llibertat que la cantora obvia amb els seus múltiples moments a capella, seguint-se de la incorporació de tres músics extraordinaris amb aires cubans i jazzístics al contrabaix, la bateria i el piano. La sensació de desesperació que emana la seva veu envaeix als assistents (que omplen poc més de la meitat del recinte) i es mescla amb la cruesa de les seves lletres, amb les que es congenia com si fossin versets religiosos que ens ensenyen alguna cosa més que l'aparentment superflu.

Universal. Ancestral. Poderosa. Sabia. Meravellosa. Buika juga més enllà dels tecnicismes vocals, engolint-ho tot -a vegades sembla que tingui tot l'univers dins seu- i transformant-ho en cant plorat, cridat, desenfrenat i fins i tot violentament llançat al món com en un acte psicomàgic de retorn a tot el que traspassa les fronteres de la seva pell.