LPC3

Entre totes les veus jamaicanes de la història del reggae, probablement la d'Horace Andy sigui una de les més característiques juntament a la de Jacob Miller o Slim Smith. Cadascun d'ells amb un timbre i una canalització de l'aire inconfusibles, però especialment la d'Andy (cognom que adopta del mític també illenc Bob Andy en substitució del cognom Hinds, de l'estirp també sobradament coneguda de la música jamaicana) gaudeix d'una paleta de colors vasta i gairebé única en el panorama musical del reggae que li ha permès una versatilitat que no l'ha condemnat a l'ostracisme d'altres vocalistes de Jamaica. Als aguts gaudeix d'un falset extraordinari, i als greus d'una profunditat que fa vibrar al més escèptic, i els anys semblen no haver-li passat factura, malgrat ser un fumador empedreït d'herba, ja que en els seus directes ens trobem amb la mateixa veu de nen prodigi que captà l'atenció del productor de Studio One, Coxson Dodd, durant la dècada dels setanta i més tard la de Lee "Scratch" Perry o moltíssims altres juntament amb els que ha treballat de manera incessant.

Temíem trobar-nos amb la típica backing band moderna amb orgues histriònics plagiant els sons de les seccions de vents pràcticament inexistents en el panorama del reggae contemporani, però gràcies a uns Homeground Band que porten ja un temps acompanyant-lo i que coneixen els secrets del roots reggae com la palma de la seva pròpia mà, compactes i amb un so pesat i molt professional amb secció de vents i cors brillant, la intro de medley presentant els temes de la nit ja prometia per sí sola ser fidel a la discografia clàssica de la joia jamaicana.

Hits imprescindibles com Money Money, Skylarking, Cus Cus, Man Next Door, Every Tongue Shall Tell, un interminable Natty Dread A Weh She Want amb presentacions de la banda o Problems varen ser els absoluts protagonistes de la nit, relegant a una major mediocritat altres cançons com Fever, Elementary o Smiling Face. En general el repertori de l'Apolo 1 va rememorar la sonoritat típica de Black Ark -l'estudi de Lee Perry a finals dels 70'- i es caracteritzà per l'absència dels temes del seu recentment editat de la mà del productor Andreas "Brotherman" Christophersen, Serious Times. La banda passava del dub al nyahbinghi amb la mateixa flexibilitat que del reggae al rocksteady, creant moments de drum & bass i dubwise que deixaven al descobert una de les bases rítmiques amb més pes que ha trepitjat els escenaris catalans en els últims temps.

"Sleepy" Andy, amb els seus seixanta anys a l'esquena, demostrà sobradament per què la seva trajectòria musical l'elevaria a la càtedra del reggae i del roots millor conservat. Les convencions comercials no semblen haver causat estralls ni en el seu estil ni en la seva manera de transmetre'l, i els músics que l'envolten semblen seguir religiosament les pautes traçades per l'artista que segueix submergit en els ritmes que revolucionaren la història de Jamaica i de la música britànica del ja passat segle. I que per molts anys sigui.