LPC3
LPC3 és la versió 3.0 de La Porta Clàssica. Un mitjà de comunicació molt proper a la realitat musical i artística més innovadora que difon i fomenta les noves iniciatives i grups creatius emergents, i que és sensible a l'opinió i les tendències del públic
La cicatriu de la nostàlgia
Gemma Solés 29-11-2011
The Gladiators
Sala Bikini, 17 de novembre de 2011
The Gladiators, un dels tresets vocals més excepcionals de la Jamaica de la dècada dels setanta, es distingí sobretot per la inconfusible veu del líder solista Albert Griffiths (sense haver-li fet mai ombra total a Clinton Fearon) i per un so sorgit del Black Ark de Lee Perry, i modelat posteriorment per Studio One, que ha tingut una petjada capital en la historia del reggae.
Unes dècades més tard, i tal i com passa amb moltes bandes de l'illa com ara els Skatalites, els Wailers o els Jazz Jamaica, que aprofiten el renom del llinatge per a seguir lucrant-se del negoci, la banda es presenta als escenaris internacionals amb una alineació reformada. Potser el més cridaner és que l'aparent líder actual sigui Al Griffiths, fill d'Albert -retirat per parkison-, l'estil del qual és incòmodament dispar al del seu progenitor. Però a banda d'això, no podem fer cap recriminació justificada a uns músics que demostren molt més solidesa i serietat que el propi Al, qui a la majoria dels temes deixa de cantar per passar la pilota calenta al públic o es dedica a alçar els braços reiteradament esperant glorificacions des d'una petulància extrema. Però què podem dir els forans d'una successió que ja s'anuncià al 2004 amb el disc Fatherand Sons?
Juntament a la dolça veu de Ruddlowe Robbinson a la reraguarda i a la del guitarrista original Gallimore Sutherland, a unes harmonies vocals perfectament executades, la resta de la banda -entre els quals també hi trobarem l'original Clinton Ruffus a la guitarra i direcció- defensaren un repertori que es mogué entre el clàssic i el contemporani, regalant himnes com Looks is Deciving, Stick a Bush, Naturally o Mix-Up, i sonant densos, compactes i molt polits. La secció de vents coixejava una mica més, amb un trompetista desnodrit que feia que la divisió resultés flaca en relació al conjunt.
El moment culminant del concert, i això diu molt del paper d'Al Griffiths en l'actual formació, va ser quan Sutherland i Robbinson s'encarregaren de retrocedir en el temps i assumiren la direcció cap a una bona dosi de subtil mento i calypso colats per reggae de la segona fornada, recuperant fins i tot una versió d'Eric "Monty" Morris -Say What You're Saying- que el públic corejà agraït. En aquesta part, Sutherland demostrà estar absolutament capacitat per capitanejar la llegendària banda, i al retorn del despistat cantant reclamant lideratge, la cicatriu de la nostàlgia es faria evident en l'ambient.
Comentaris
Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!
L'enquesta
Carregant...
Webs amigues
Què és LPC3?
"LPC3 és la versió 3.0 de La Porta Clàssica. Un mitjà de comunicació molt proper a la realitat musical i artística més innovadora que difon i fomenta les noves iniciatives i grups creatius emergents, i que és sensible a l'opinió i les tendències del públic exigent amb les produccions artístiques de qualitat"
Subscriu-te al nostre RSS!
També pots donar-te d'alta al nostre
Newsletter
