LPC3

Blues, jazz, folk, indie, gospel, ragtime dels anys 30', cançó parisina, soul, pop, rock, música de cabaret, country, surf... Comparada en vàries ocasions a Billie Holiday o Bessie Smith, Ndido Onukwulu és difícil de classificar en un sol dels estils anomenats i no és estrany sabent que la jove compositora defuig de les etiquetes musicals. A mi personalment em recorda a Big Mama Thornton veient-la damunt l'escenari amb la guitarra, i em sorprenc quan descobreixo que aquesta és part de la discografia que la seva mare tenia per casa quan ella era petita.

Ndidi confessa haver tingut una infància solitària, submergida en llibres de misteri, escrivint poesia i cantant per un públic inexistent. D'arrels alemanyes i nigerianes, potser massa mestissa per les zones boscoses de Vancouver on vivia, formades per gent majoritàriament blanca, es palpa en les lletres de les seves cançons, sinceres i profundes, que la personalitat de l'artista està marcada per una espècie de tristesa molt propera a la dels compositors de blues. Ella mateixa declara que és una noia de blues i no n'hi ha cap dubte quan la veiem cantar.

El seu fort: l'a cappella. Interpretant espirituals negres és on la veu dolça i ronca, sedosa i sorrenca, alhora suau i amb força, millor s'expressa. Una veu que està plena de matisos i que és profundament melancòlica. Sobta veure com entre tema i tema la teatralitat de la jove canadenca explota, amb un toc de bogeria simpàtic, fent ganyotes sense parar. La comèdia de la mà de la melancolia. Sabent integrar perfectament els seus estudis teatrals amb la seva música, i amb un talent indiscutible a nivell vocal, -no tant amb la guitarra, amb la que a penes podríem dir que se sap defensar- va donar una mostra del què pot oferir-nos en una hora i mitja escassa de concert. En alguns moments, el so que emetia semblava estar més a prop de les cordes d'una guitarra que no d'unes cordes vocals, sobretot mentre jugava a imitar els sons del guitarrista Éric Sauviat, per mi, el millor dels quatre músics que l'acompanyaven, que per altra banda, vaig trobar bastant insípids.

Com tants altres artistes amb projecció internacional, no ha estat fins després de No, I never (2006) i The Contradictor (2008), amb el tercer treball, Move Together (2009) editat pel segell francès Naïve, que la jove veu ha pogut transcendir les fronteres continentals. És un plaer veure com el ressorgiment de la música negre, per dir-n'hi d'alguna manera, no es cenyeix en reproduir còpies burdes d'artistes ja existents. La veritat és que no va ser un concert per ballar, ni un concert amè, de fet es va veure gent marxant abans de que acabés el recital, i el cert és que a estones es feina una mica monòton, però sempre és agradable trobar-te amb nous talents que rememoren tradicions i les repensen d'una manera sincera.