LPC3

Ismael Serrano diu que avui en dia els mitjans de comunicació no donen cabuda a l'anàlisi, a la crítica. Jo crec que ben al contrari, més que mai, la globalització ens ha donat almenys una cosa positiva: la diversitat d'opinions possibles que dóna cabuda Internet. Per això avui podem diferenciar entre les reivindicacions revolucionàries i les reivindicacions superficials. Les seves són lights i es queden curtes. En canvi els seus concerts es fan feixucs i excessivament llargs, fins al punt de tocar durant 3 hores en un Auditori pacient i acaloradament acollidor cap a l'autor que es feu famós amb el tema Papa cuéntame otra vez,  ja fa 13 anys.

És com si aquest cantautor banalitzés temes filosòfics que només contempla de reüll i que enceta sense entrar massa en el seu contingut. Preocupacions universals sense acabar de mullar-se del tot, sempre políticament correcte. Provocant rialles entre el públic amb situacions quotidianes com la convivència entre una comunitat de veïns, amb una atmosfera teatralitzada en un escenari que representa una habitació d'un bloc de pisos on cada membre de la banda sembla representar un veí més. Metàfora de les relacions humanes entre membres d'una mateixa societat, la nostra. Recital de poesia. Sàtira avantguardista. Traficant d'emocions tranquil i de veu serena, això és el més agradable que té el cantautor, i que ens el fa molt més digerible. Compositor de temes que semblen la continuació de l'anterior, motiu pel qual ha estat durament criticat des de sempre. Potser una cosa positiva se li pot atorgar, obrir dubtes o aportar una mica de llum cap a problemes evidents i ferventment actuals, que qualsevol una mica interessat en l'actualitat pot formular-se.

Acuérdate de vivir fa un mes que va sortir al mercat i el seu nom fa referència a la cita "momentovivere" que alguns rellotges de Sol antics tenien imprès, cita que al·ludeix a la necessitat de viure conscientment, amb la responsabilitat que això implica, com una manera de seguir el decàleg del bon viure que cadascú s'ha de construir al llarg de la vida. Una vegada més, títol moralitzador, que segueix el fil d'aquells Sueños de un hombre despierto, que s'inspirava en la cita aristotèlica que deia que l'esperança és el somni dels homes desperts. Amb la mirada clavada al present, i no al futur.

Aquesta vegada és el torn dels que en el context de la crisis mundial s'han quedat sense feina, han vist frustrades les seves expectatives de futur, els que engloben les xifres que els telenotícies Però continuo veient com un Ismael Serrano engalanat amb pantalons de pinça i americana és aplaudit i corejat per més d'un miler de persones, i veig com una vegada més el sistema adopta o engoleix la figura de la crítica social com una icona instrumentalitzada. I per què sinó sortiria a Tele5 un revolucionari anti-sistema? Potser perquè no ho és? Puntualitzar, doncs crec que cal, que el plantejament del directe com una obra de teatre que integra música i discurs va ser un element sorprenent i grat, malgrat que el contingut del discurs global sigui qüestionable. ens donen diàriament. El drama quotidià de les famílies que s'han quedat sense feina és l'eix central de les cançons que conté aquest disc, una crònica de la nostra actualitat. Retratant situacions socials de la contemporaneïtat sense saber donar solucions al sistema de poder actual, em sembla molt més típic d'una mirada política (entesa des de la concepció més negativa del que la "política" pot significar) que no pas intel·lectual, però el cantautor es resisteix a deixar de banda aquest posat de figura crucial, que el fa pedant. Més pedant encara quan es nodreix de la poesia per expressar-se en directe en forma de monòleg, i jo no me'n refio dels que van de savis sense ser-ho.

Fora d'aquest revestit tint de pretès revolucionari de pacotilla, Ismael Serrano és el compositor de temes planers que poden resultar certament avorrits. Els seus incondicionals són més amants del cantautor més primerenc, al que veieren defallir i caure en l'espiral de la falta de novetat a partir del tercer disc (Los Paraisos Desiertos, 2000). La melancolia que evoca cada tema es converteix en un impuls de negativitat que ens llança de ple a l'estancament. És aquesta falta d'aportació de solucions el que fa que vegi a l'artista en un ostracisme que el condemna. La crítica ens ha de fer progressar, avançar, superar obstacles, i en canvi la seva, em deixa amb l'amarg sabor de la simple protesta del que fan els altres. No em construeix cap alternativa i a sobre em deixa amb cara de circumstàncies quan en alguns moments del concert, no puc desxifrar la seva poesia enrevessada. Hi ha sentiment, sí, que és la força essencialment impulsora de la música, però és l'emoció que ja ens brindaven altres discs, altres espectacles. Aquest, està reclòs en una habitació, des d'on renega del món, des de la finestra de casa. Jutja als veÏns, conversa amb ells, se'n riu, s'hi integra, però sempre des de la seva habitació, que representa una finestra al món.Parla de la junta de veïns com el colofó del pacte social entre ells, però no parla d'aquells que no hi tenen veu. En moltes comunitats de veÏns, només els propietaris tenen dret a vot. Si això és un paral·lelisme de la situació política actual sabem que es queda curt, molt curt.

Ningú ha dit que fos senzill saber parlar, saber cantar, saber escriure, saber viure... I tampoc ningú ha dit que fos senzill desxifrar l'obra d'un autor, el meu marge d'error pot ser gran, però aquesta crítica rotunda aquí es queda, com una mostra més del viure la vida de manera responsable i conseqüent.