LPC3

Míriam Makeba fou una d'aquelles figures que em sento orgullosa d'haver pogut veure. També va ser al Palau de la Música. En aquella ocasió, Mama Àfrica ens va enamorar, i pocs mesos després ens deixava, havent-se acomiadat de tothom degudament.

La distància que separa Cap Verd de Sudàfrica és similar a la que separa Espanya d'Estats Units o de Noruega. No podem generalitzar i dir que dues figures com Míriam Makeba i Cesária Évora tenen en comú un so africà. No existeix una sola Àfrica, igual que no existeix una sola Europa. No existeix la música africana igual que no existeix la música europea com a tal. Però aquestes dues dames són representants d'un moment polític que significa l'entrada a la "història" (Occidental) dels països africans a partir de les seves independències. Cap Verd al 1975 i Sud-Àfrica al 1961 (sota el règim de l'Apartheid, que no acabà fins a partir del 1990) ens donen a conèixer moviments artístics que representen diferents formes de vida. Al seu dia analitzàrem la figura de la desapareguda Makeba, avui és el torn de la capverdiana més coneguda com la reina de la morna o la diva dels peus descalços.

El públic que acollia el Palau de la Música hagué d'esperar uns 45 minuts d'inexplicable actuació dels barcelonins Mine!, grup emergent de pop psicodèlic en català, guanyadors del concurs Sona 9. Com l'organització va tenir tan mal gust en posar un grup com ells, telonejant a una de les personalitats més respectables del que s'anomena "World Músic" i guanyadora d'un Grammy al 2004? Personalment, crec que no hi ha manera menys elegant de posar al públic en situació. La cosa empitjorà quan, una vegada els músics de Cesária Evora es posicionaren a l'escenari per interpretar un tema instrumental, els problemes de so s'evidenciaren amb els acoblaments dels micròfons, em refereixo als pocs micròfons que funcionaven; la bola que hi havia sobre l'escenari feia que els músics es miressin entre ells amb cara de preocupació i que part dels assistents dediquéssim mirades punitives als tècnics. Segurament els problemes de so venien donats pel fet que instants abans toquessin els joves Mine!, grup que necessita d'una equalització completament diferent. Aquests entrebancs no se solucionaren fins al segon tema, moment en què entrà en escena una Cesaria Evora de 68 anys que no saludà al públic, ni en aquell moment, ni en els següents; fet que no feu que el públic deixés d'aplaudir-la en cap moment.

Els seus peus descalços simbolitzen la solidaritat amb els pobres del seu país, el compromís amb el seu continent, però la seva música té més atlanticitat que africanitat. Dic atlanticitat perquè l'Atlàntic és l'epicentre del triangle Portugal-Brasil-Cap Verd (al que s'hi podria afegir Angola) formant un tetraedre d'arrel ben reconeguda. Les colònies portugueses tenen inevitablement l'herència dels fados i d'una atmosfera plena de, més que tristesa, melancolia, Saudade. Amb lletres que parlen d'amor i de distància, que ens evoquen als paisatges lunars de l'arxipèlag, que ens refresquen amb la brisa marina de fons, que ens fan mirar retrospectivament a la història de tot un poble, Cesaria Evoramorna i a través de la seva última obra (Nha Sentimento, 2010) al que s'ha anomenat el Carib africà. ens transporta amb la seva

La seva veu no és lleugera però té la dolçor de la seva afabilitat tant com el ronc d'una veu cansada. Ella quieta enmig de l'escenari, un suau balanceig seguint el cavaquinho, l'expressió de tristesa no li marxa, i observa el públic aclamant ni que sigui unes paraules, vanament. Aproximacions a la seva mà dreta de la nit, el pianista Fernando Andrade, que sembla portar la batuta dins la banda, donant-los indicacions i estant pendent de l'estrella tota l'estona. S'acaben els temes i ella es gira d'esquena al públic. Agredolç, el concert es va desenvolupant amb la melancolia esperada però amb certes dosis de patiment per la cantant. Sembla realment cansada. Potser no val la pena que digui res més, la seva veu és un regal i tothom roman hipnotitzat per la cadència de les cançons. Les percussions d'Ademiro Paris i Antero Gosçalves omplen tota la sala, el balls coreografiats del violinista Julián Corrales i el saxofonista Domingo Gomes Fernandes, amb picades d'ullet constants al públic, ens fan somriure, i ens commou el sentiment de l'invident Renato Almeida als cors i sobretot en el seu moment com a solista, on la veu de Cesaria reposa asseguda a una cadira a la vora del piano de cua negre. Es mira el rellotge, dissimula tocant-se la mà durant una estona i mirant-se el micròfon. M'adono que aquesta senyora és més gran del que aparenta físicament.  

La gent del públic, sobretot la dels pisos superiors, com sempre, està de festa. Drets, ballen al ritme de les lletres sobre les joventuts capverdianes i els mariners, entre els quals de jove va créixer la cantant, embolcallats per la pau i la serenitat que acompanyen la veu greu i ronca per excel·lència del mestissatge cultural creat pel colonialisme. El toc dolç de la guitarra de Joao Pina Alves al més pur estil lusòfon, aporta un aire romàntic que unit als ritmes més samberos ens regalen el so del Sodade, un dels temes més esperats de la nit, i potser el tema més conegut que l'ambaixadora de Cap Verd interpreta, i que s'uneix als hits de la vetllada amb un Bésame Mucho amb estil propi gairebé cerimonial.

Alguns l'anomenen la Billie Holiday africana, i no n'hi ha per menys quan sentim la seva veu flonja i natural. Però és que aquesta Billie Holiday imparable porta només 20 anys en escenaris transnacionals, i jo crec que serà d'aquests personatges que morirà de gira, o entre gira i gira, en la seva terra natal, com a ella li agradaria, havent captivat a mig món. Amb el crioullo a la boca, els peus escamats i durs, la seguretat d'una dona amb una vida dura a l'esquena que li dóna l'autenticitat dels seus discos i directes, la salinitat al llavi, la tristesa a la mirada... El dia que ens deixi ens haurà llegat tota una discografia increïble, nits indispensables a la nostra biografia, experiències i lliçons cantades de manera inconfusible, interpretacions úniques i la humanitat transmesa a través de les seves lletres, dels seus actes, del seu art. Espero que això succeeixi d'aquí a molts, molts anys, ja que malauradament, pocs dies després del concert de Barcelona, i dos anys més tard de patir un  infart cerebral, la diva dels peus descalços va ser intervinguda per problemes cardiovasculars. La gira que estava oferint per tot el món s'ha suspès. Esperem que es recuperi ben aviat i mentrestant recordarem amb molta gratitud el concert que ens va regalar al Palau de la Música.