LPC3

Patricia Petibon (Lulu), Ashley Holland (Dr. Schön/Jack l'Esbudellador, Paul Groves (Alwa), Pintor/Negre (Will Hartmann), Julia Juon (Comtessa Geschwitz), Kurt Gysen (Banquer/Director de Teatre).

Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu. Michael Boder, director.

"Oh Freiheit! Herrgot im Himmel!" ("Llibertat! Déu del cel!"), canta Lulu tot sortint de la presó, en un dels fragments més impressionants de la història de l'òpera. Aquest crit llibertari té un correlat ben clar en l'arxiconeguda proclama del final del primer acte del Don Giovanni; "È aperto a tutti quanti! Viva la libertà!". Les concomitàncies entre els dos relats no són, ni molt menys, fruit de la casualitat ni de l'obsessió mozartiana d'aquest crític. Mentre escriu Lulu, Berg té clarament al cap el mite mozartià per excel·lència. Cal repetir-ho de nou, per evitar simplismes; si Lulu fos només una menja-homes, prototipus de la femme fatal, no tindria el més mínim interès. Contràriament, Lulu imposa el seu poder de seducció com a principi moral innegociable; el tema no és el sexe, sinó el poder. Ella domina als homes; i ells es maten per ella.

Però Lulu és encara més desconsoladora que la criatura cavalleresca ideada pel geni Da Ponte. Si Don Giovanni es mou pel pur desig de possessió, per engrandir compulsivament el catàleg de les seves conquestes femenines, l'heroïna d'Alban Berg és només un buit existencial elevat a la màxima potència. Ella és només el nom atzarós que li volen donar els seus homes (recordeu què li fa dir Tirso a Don Juan; "Yo soy un hombre sin nombre"), perquè -en el fons- ella no és res, ella només és el quadre buit ple d'amor on els homes burgesos aboquen la seva mediocritat i feblesa. Per ella mateixa, Lulu és només un espai a omplir pels desigs malsans de la gent. Per això pot estimar als homes, i també a dones entregades com ara la Comtessa de Geschwitz.

El que radicalitza el donjoanisme de Lulu és el seu revers moral negatiu. Don Giovanni actua per orgull, gaudeix amb el sexe, i no es retracta dels seus actes, encara que una monstruosa estàtua gèlida li ho exigeixi abans d'engegar-lo a l'infern. Lulu, davant dels dilemes morals que li plantegen els seus amants, sempre contesta "no ho sé", perquè no té esma ni per gaudir del sexe, ni per donar fonament al seu subjecte. La dona no és fatal; la dona no és res! Per això, contràriament al guerrer dapontià, Lulu es deixa matar suaument per Jack l'Esbudellador, sense oposar resistència. Aquest és un dels moments més bells de la preciosa proposta d'Olivier Py, que disfressa el despietat assassí de Papa Noel, creant una atmosfera idíl·lica, plena de neu, quasi nebulosa, que fa semblar la mort un acte contingent, quasi un regal, tot i que Lulu l'accepti en posició crucificada. Quan un dramaturg estudia un libretto amb tant  d'amor i dedicació, només ens resta aplaudir.

Efectivament, Py ha entès el personatge de Lulu, i ha captat perfectament la sordidesa de seu entorn. Py juga molt bé la carta del vodevil, i entén que el problema de Lulu no és el sexe, sinó una societat que es veu presonera d'un gaudi mecanitzat i que l'aboca en la primera vagina que s'escau; així queda clar en la preciosa seqüència de cine pornogràfic volgudament velada del famós interludi en imatges, així com en els rètols de neó que diuen "I hate sex", i en la gestualitat absent i amfetamínica de la protagonista. Els decorats de Pierre-Andre Witz són absolutament preciosos, potser massa espectaculars, i sovint distreuen el focus d'atenció de l'acció principal. Minúcies que no taquen una de les millors produccions que hem vist al Liceu en els últims anys.

Patricia Petibon no és la soprano dramàtica d'agilitat amb la qual la tradició s'havia aproximat al personatge, però salva la seva papereta amb un mestratge sensacional. Cal perseguir la soprano francesa amb aquesta Lulu, perquè ens consta que el sacrifici que implica li està passant factura a la cantant... i no sabem del cert si la tornarà a fer. Igual mèrit cal donar a Ashley Holland, un Schön ben sòlid, que no va defallir ni un instant, protagonitzant una mort antològica. També cal elogiar el gran Alwa de Paul Groves, que va salvar la tessitura del seu personatge amb valentia (algun agut es va cridar, però qui pugui fer aquest paper a ple pulmó que alci la mà i tiri la primera pedra!).

Michael Boder va dirigir una partitura dificilíssima pràcticament de memòria. L'alemany va optar pel camí més sensat; quadrar l'orquestra, cosa no sempre fàcil, a risc de perdre força en els instants de major força emotiva, que van quedar força descafeïnats. El mestre pot estar content. Si bé la feina no és perfecte, amb els mitjans que té, ha triat la bona opció.

Fotografies d'Antoni Bofill