LPC3

George Steiner diu que la música és un dels misteris indesxifrables de la cultura humana. Si bé té l'origen en els sons que la gola és capaç d'emetre, està directament relacionada amb el llenguatge com a forma d'expressió, i personalment, m'agrada considerar al músic, al cantant, un traductor d'un missatge espiritual, un transmissor d'essències o un mag de les emocions.

Charles Bradley és el personatge més interessant que he vist mai en directe en aquest sentit. La força vital de la seva música prové dels sentiments més profunds, d'experiències penoses i sinceres que expressa a través del Soul, una de les músiques amb més capacitat per tocar allò íntim de cada ànima, per ser un torrent d'energia poderosa feta vibració des de les entranyes.

Dunham Records ha sabut apreciar en aquest cantant l'autenticitat del sentit real de la música, i amb No time for Dreaming ens han permès descobrir un verdader cantant de Soul, després de la desaparició de grans transmissors com James Brown o Otis Redding, influències indiscutibles del cantant. Talonejava al veterà Lee Fields, una altre de les peces fonamentals del folklore afroamericà contemporani, però l'embriaguesa que ens deixava un taloner tan poderós com Bradley, feu que Fields quedés descafeïnat per un doll de veu incomparable i una força vital devastadora.

Menahan Street Band o The Expressions, poderosa banda de l'escuderia Daptone - amb músics de Dap-Kings, Antibalas o Budos Band - estigueren al capdavant d'una nit dominada per l'Ethio-Jazz, la Psicodèlia d'aromes "woodstockeanes", l'Afrobeat i el Deep-Soul de més qualitat que ha trepitjat mai la ciutat. The World (Is Going Up in Flames) o I Belive in Your Love, arrancats de la tristesa més profunda del místic cantant, foren puntes de llança per la seducció de qualsevol persona amb una mínima sensibilitat estètica. Mentre la suor li regalimava cara avall des del primer moment en posar un peu a l'escenari, i amb moviments lascius, simbòlics i que evocaven al misticisme, el fervor de l'auditori ascendia proporcionalment a l'entrega de qui es pot considerar un autèntic sacerdot de la música negra. La religiositat del Soul, en el sentit més extàtic de la paraula, queda fora de qüestió.

Fields, que ja havia visitat la ciutat anteriorment, estigué més a prop d'un Soul lleuger, més subtil i suau que l'assolador Bradley, però de no menys qualitat, que transmeté amb temes com el sorrenc Money Is King, el pausat Honey Dove o el melós i faldiller Ladies.

La banda s'emporta la matrícula d'honor en quant a impecabilitat executiva, personalitat i solidesa. I deixen clar que els americans continuen tenint la paella pel mànec pel que fa a sons de gradació negroide i sobretot que el seu estil únic, que poguérem gaudir en melodies senzilles i penetrants com Make the Road by Walking o atmosferes asiàtiques evocades a temes com The Contender, significa un esglaó més en l'evolució de la música negra.