LPC3

Els rude boys no han trobat mai tan bon parangó com en les figures californianes de The Aggrolites, banda nord-americana amb vuit anys de vida, quatre reeixits discs al mercat i vàries gires internacionals, que han creat escola arreu per on han passat amb el seu autoanomenat Dirty Reggae, producte de la fusió entre reggae, rock, punk, soul i funk. Molts han volgut seguir aquesta branca tan identificable als cinc de L.A. (d'on han sortit altres grans estrelles de l'estil com Hepcat, de la discogràfica comuna Hellcat ), sempre reduint-se a mers imitadors amb temes propis. Tot i això, de vegades ells mateixos semblen fer temes que no són més que versions d'altres temes propis.

La sala KGB no és el millor lloc per acollir una banda d'aquest nivell, per més que tingui un so garage en directe, però el públic fidel que la banda té a la ciutat no es volia perdre el concert de la banda liderada per Jesse Wagner (veu inconfusible capaç de transformar una balada dolça en un esquinçat plor amarg, i també guitarrista) i que gaudeix del que és, probablement, el millor teclista de la historia del reggae, almenys nord-americà, Roger Rivas. 

Madrid, Bilbao, València i Barcelona eren les ciutats que tindrien la fortuna de sentir-los en aquesta ocasió, en una gira europea que els portarà pels principals escenaris continentals fins a mitjans de juny. En aquesta ocasió ens vam trobar una formació que no funcionava com ho havia fet en altres ocasions: al líder y sempre saltarí Brian Dixon (a la guitarra rítmica) se li sumava el baixista, Jeff Roffredo, al que ja havíem vist l'última vegada, i un jove Alex Mckenzie (bateria). Els bombos a negres marcaven la diferència en un Groove al que no estem acostumats (per la seva absència) i que accelerava exageradament els temes, mentre com sempre, tots els membres de la banda ballaven d'un costat a l'altre de l'escenari, mimetitzant-se amb bona part del públic, que no semblava molest per un so marcadament diferent de les anteriors visites de la banda (per cert, que la primera vegada que ens van visitar ho van fer a la mateixa sala; això sí deixant molt més impressionat al públic).

Apareixien a l'escenari amb una espècie de banda sonora a l'estil pel·lícula de por clàssica, arrencant amb un medley que s'obria amb Funky Fire. Entre altres, van sonar els temes més esperats de la nit, com Countryman Fiddle, What a Complex,  Work to Do, Dirty Reggae o Free Time. Tots passats de tempo però rebuts amb eufòria per la prole. Bona part d'aquesta teníem els ulls clavats al Korg que Rivas adobava amb el canto de les mans, a ganivetada pura i dura, al més pur estil hardcoreta o punk però absolutament integrat en un estil jamaicà en tota regla, com es podia comprovar amb la ja clàssica versió de Liquidator de Harry J. Allstars.

Havien obert la nit The Penguins, jove banda com tantes altres, que es disfressen amb americana i barret a l'estil dandy per tal de donar la talla, però que no compleixen més que una funció clònica de qualsevol altre grup de versions de l'estil. Van caure del cartell a ultimíssima hora els Thorpedians, banda que últimament sembla tenir una flor al cul, ja que fa poc els vam poder veure actuar juntament amb els mítics Hepcat al festival Rude Cat Festival, esdeveniment ineludible per qualsevol amant de la música d'inspiració jamaicana al nostre país.

Era un dilluns i els mocassins i les Marteens gastaven pista com qualsevol altre sola de sabata que aprecia els sons que ens venen del nou continent i que s'inspiren en l'illa caribenya per Excel·lència en la història del reggae en les seves diferents mutacions. Si bé per molts de nosaltres no van estar a l'alçada d'altres ocasions, pagaríem entrada per veure'ls de nou a la nostra ciutat o a qualsevol altra, perquè Aggrolites és una d'aquelles bandes que ha fet evolucionar la música jamaicana cap a noves dimensions, malgrat una mala aliniació de músics per un directe pugui deixar una taca en el seu expedient. Hi ha grups als que se'ls pot perdonar tot!