LPC3

Direcció: Steven Spielberg.
País: Estats Units.
Any: 2005.
Duració: 116 minuts.
Gènere: Acció, ciència-ficció.
Interpretació: Tom Cruise (Ray Ferrier), Dakota Fanning (Rachel), Miranda Otto (Mary Ann), Justin Chatwin (Robbie), Tim Robbins (Ogilvy).
Guión: Josh Friedman i David Koepp; basat en la novel·la de H.G. Wells.
Producció: Kathleen Kennedy i Colin Wilson.
Música: John Williams.
Fotografia: Janusz Kaminski.
Muntatge: Michael Kahn.
Disseny de producció: Rick Carter.
Vestuari: Joanna Johnston.


Crítica:

Tom Cruise és a “La guerra de los mundos” Ray Ferrier, un home que treballa descarregant contenidors al moll del port, divorciat i pare gens modèlic. La seva vida - i la de la humanitat - canviarà quan els extraterrestres decideixen arrasar el planeta Terra. Ray i els seus dos fills iniciaran un viatge desesperat, fugint de la devastadora exterminació de les màquines alienígenes. A més, el viatge serà una autèntica prova de foc per al pare, que haurà de recuperar el seu status perdut de figura paternal.
Amb “La guerra de los mundos” es manifesta l’Spielberg més sensacional, l’Spielberg de “Tiburón”, “Indiana Jones” o “Salvar al soldado Ryan”. Basada en el clàssic homònim de H.G: Wells, l’última aventura del rei Midas de Hollywood – i segona col·laboració amb Tom Cruise, després de “Minority report” – és una palpitant història de ciència ficció on s’acumula l’adrenalina a base d’acció, suspens i efectes especials d’excel·lent factura. L’abismal diferència entre “La guerra de los mundos” i una del tipus “Deep impact” – o “Independence day” o la que vulgueu – és l’absolut control sobre el ritme de l’acció que exerceix el genial director. Spielberg utilitza els efectes especials més avançats per enriquir i complementar la tensió del relat, però aquesta ve donada per la planificació de càmera; ell no perd mai de vista el pols narratiu necessari per clavar-te a la butaca fins que surtin els crèdits. Així, la tensió i el drama hi són presents en cadascuna de les seqüències, i, per tant, el clímax es manté al llarg de la pel·lícula (magnífica la crispació i l’angoixa que respira l’escena de la munió de gent desesperada assaltant la furgoneta). A més, la millor manera que l’espectador comparteixi l’odissea que viuen els personatges és col·locar davant l’objectiu de la càmera un home corrent, imperfecte; en definitiva, una família trencada que mereix una segona oportunitat.
Un punt, doncs, per al guionista – David Koepp – que concep un heroi creïble i no cau en el recurrent pilot d’avió de combat / ex soldat indestructible / policia pagat de sí mateix i de mètodes poc ortodoxes / etc, que sempre és capaç de controlar la situació, no plorar mai de desesperació i encara tenir prou ironia per deixar anar una frase inversemblant tipus “bienvenido a los Estados Unidos” quan mata a l’alienígena de torn. Una altra cosa és que l’ex de Pe – tot i que està prou convincent - sigui capaç de no passejar-se per la pantalla com si encara sortís a “Top Gun”.
Qui sí dóna la talla és la petita gran actriu Dakota Fanning, que va debutar al món del cel·luloide com la filla de Sean Penn a “Yo soy Sam”, i Tim Robbins, que es torna a lluir amb un deliciós personatge inquietant i desequilibrat. Tot i que el film flaqueja en alguns aspectes (resulta incongruent la manera com es separa el fill; el desenllaç és un tant fred i previsible), “La guerra de los mundos” és un magnífic exercici d’entreteniment, signat per un veritable mag de les emocions. Si el món s’ha d’acabar, que sigui Steven Spielberg qui ho expliqui.