LPC3

Si ens poséssim a analitzar el bagatge històric i cultural de la majoria de músics jamaicans en la actualitat hauríem de remetre'ns, de manera obligada, a dos dels grans grups que han sorgit de l'illa: Congos i Abyssinians. Dos noms que ens situen molt en relació a la història de la diàspora, del "rastafarisme" i de l'Àfrica, a través de ritmes que donen un pes fonamental a la percussió i al baix i que han estat una finestra sonora per a la denúncia i les reivindicacions socials. Per això, qualsevol amant dels sons més puristes, tant com els prosèlits dels nous corrents musicals que es viuen a dia d'avui a Jamaica, teníem una cita ineludible al concert que oferiren al Razzmatazz, sota el rètol de "Voices of Jamaica Tour 2011".

Obrien la nit The Congos, banda sorgida del Black Ark Studio de Lee Perry a la meitat de la dècada dels setanta, però que ja s'havia experimentat als seixanta sota altres noms com The Tartans. Al seu repertori no hi faltaren temes mítics com Fisherman, La La Bam Bam, Open Up The Gate o Solid Foundation, a través dels quals drenaren la discografia més popular de la banda en ordre descendent, guardant els 'hits' que els dugueren al reconeixement internacional pel final. Amb la característica veu de falset de Cedric Myton, excessivament infantil en algunes ocasions pel meu gust, la banda manifestava que la qualitat vocal del quartet liderat per l'avatar jamaicà de Smokey Robinson segueix gaudint del desvergonyiment i el carisma amb el que començaren. Tant ell com el baríton Watty Burnett - que ens mostrà les seves dots de veu d'ultratomba a un fraseig a capella durant el Fisherman- mostraren una capacitat de lideratge i d'emmotllament a les noves circumstàncies de l'era digital envejables. Amb les mancances habituals a les que ens tenen acostumats les bandes de mercenaris jamaicans que giren arreu del Planeta, ara amb un, ara amb l'altre, la dignitat dels Rastafaris no quedà en cap moment alterada. Tot plegat, ribetat tothora d'un immens somriure, amb la convicció de que el reggae no desapareixerà mai mentre ells segueixin a peu de canó. I no tenen cap intenció de deixar-ho doncs ens van confessar abans del concert, que tenen entre mans un nou treball que s'anomenarà Rasta at the Controls, que segurament se sumarà a una llarga recepta d'antídots a l'avorriment de les músiques comercials, com fou el cas de Heart of The Congos, Congo Ashanti o Natty Dread Rise Again. 

L'entrada en escena de David Morrison, Bernard Collins i Donald Manning marcà una diferència brutal en quan a execució d'harmonies vocals. Cada veu estava pulcrament conjuntada a la resta, amb una suavitat i precisió que pot arribar a sorprendre fins i tot als més adoctrinats en la matèria. Amb rostres molt més seriosos que els anteriors, i sense que compartissin cap moment estel·lar damunt de l'escenari amb els seus compatriotes, el treset jamaicà assentat a Florida banyà a l'assistència d'espurnes d'espiritualitat des de la primera empremta sonora que projectaren. La seva rigorositat i serietat en el tractament de cada cançó demostra el respecte que els Rastafaris tenen cap a la seva professió i cap al llegat musical que ha influenciat a totes les generacions posteriors. Òbviament, no tan sols a les jamaicanes. Amb lletres que delaten la història del poble rastafari repatriat a Shashamane (Etiòpia) o que revelen els mites bíblics que emparenten aquesta cultura amb Israel, les melodies vocals del veterans aportaven una lluminositat especial, que no s'aprecià amb els Congos. Temes com Forward on to Zion foren una mostra del factor lumínic de les seves cançons o del sincretisme i influències americanes que l'illa realitzava durant la dècada de les independències africanes (i que a dia d'avui continua sent molt forta).

Amb la religió, i sobretot amb allò religiós com a eix fonamental de tots els seus treballs, s'apropen, amb l'africanitat abocada pels bongos, amb la utilització de la llengua etíop amhàric i creant una amalgama sonora tant penetrant com única, a ser considerants el major producte vivent del Roots Reggae a escala mundial. Temes que han marcat un abans i un després en la història del reggae i que han estat vertaderes influències com el Satta Massagana, Jerusalem o Declaration of Rights evidentment, no podien faltar en una nit que reuní a dos dels més grans exponents de la música jamaicana més intemporal.