LPC3

Direcció: Michael Bay.
País: Estats Units.
Any: 2005.
Duració: 127 minuts.
Gènere: Acció, ciència-ficció, thriller.
Interpretació: Ewan McGregor (Lincoln Eco-Seis/Tom Lincoln), Scarlett Johansson (Jordan Delta-Dos/Sarah Jordan), Djimon Hounsou (Albert Laurent), Sean Bean (Merrick), Steve Buscemi (McCord), Michael Clarke Duncan (Starkweather), Ethan Phillips (Jones Eco-Tres), Brian Stepanek (Gandu Alfa-Tres), Siobhan Flynn (Lima Alfa-Uno), Max Baker (Carnes).
Guió: Caspian Tredwell-Owen, Alex Kurtzman i Roberto Orci; basat en un argument de Caspian Tredwell-Owen.
Producció: Walter F. Parkes, Michael Bay i Ian Bryce.
Música: Steve Jablonsky.
Fotografia: Mauro Fiore.
Muntatge: Paul Rubell i Christian Wagner.
Disseny de producció: Nigel Phelps.
Direcció artística: Jon Billington, Sean Haworth i Martin Whist.
Vestuari: Deborah L. Scott.


Crítica:

Si d’aquí a cinc anys m’atureu pel carrer i em pregunteu si he vist un film anomenat “La isla”, probablement us respondré que el recordo vagament com una cinta d’acció, amb l’Ewan McGregor i una guapíssima Scarlett Johansson – sí, això segur que no ho oblidaria -, sobre no sé quina història de clonacions. Això és tot el que Michael Bay, el seu director, hauria aconseguit de mi. És a dir, una notable fruïció estètica mentre dura la funció gràcies a escenes d’acció de ritme trepidant i aparatosos efectes especials, i cap a casa que tinc gana. No sé si m’explico. Amb “La isla”, Bay – responsable de “La roca”, “Armaggedon” i “Pearl Harbour” - elabora un altre producte d’entreteniment comercialment eficaç i visualment vistós. I ja està; tampoc n’hi ha per pujar-se a la butaca i aplaudir extasiat.
El cas és que l’argument inicial és prou atractiu: en un futur no gaire llunyà, una catàstrofe ecològica redueix la humanitat a uns quants centenars d’homes i dones que viuen reclosos en un modern complex subterrani. En una societat on el contacte íntim està prohibit i l’alta tecnologia controla fins i tot els somnis, l’únic al·licient que tenen els seus habitants és esperar a ser traslladats algun dia a “La isla”, l’últim reducte del planeta lliure de contaminació, la promesa d’un paradís. La parella protagonista (McGregor - Johansson) descobrirà, però, que hi ha una altra vida a l’exterior i que tot allò que coneixen no és més que un muntatge que amaga interessos milionaris al voltant de la clonació.
Descobert el pastís, tot el que s’esdevé després és una successió de persecucions i destrosses a ritme de videoclip, on els protagonistes semblen ben bé superherois, capaços d’esquivar pluges de bales, aixecar objectes que pesen tones o caure quaranta metres sense trencar-se ni un trist metacarpià. Tot i aquesta irritant despreocupació per un mínim de versemblança, hi ha seqüències que destil·len pura adrenalina, com la de la persecució a l’autopista.
En definitiva, “La isla” no avorreix, però tampoc enamora. Una pel·lícula d’estiu, vaja. Michael Bay és incapaç d’aprofitar un bon argument i perd el nord quan comencen els focs d’artifici. Això sí, per distreure la calor i acompanyar unes crispetes ja està prou bé.