LPC3

Malabarista de la veu, la sonoritat clàssica del seu blues de naturalesa innata, conté gran part d'exquisidesa jazzística i herència del soul absolutament deutora del gospel. Sobradament comparada amb Dinah Washington, potser té menys en comú amb aquesta que amb Sarah Vaughan en quan a versatilitat i tessitura, amb la recent desapareguda Abbey Lincoln o la seva coetània Cassandra Wilson en la interpretació i sentiment en els tons més greus, amb la naturalitat i vibrat de Carmen McRae o amb la delicadesa i precisió d'Ella Fitzgerald, sobretot en l'herència que aquesta deixà en l'univers de l'scat. La virtuosa de cinquanta-quatre anys és la veu femenina més valorada del segell jazzístic nord-americà Blue Note, gràcies a una gola poderosa i una veu sensual i única que omplí l'auditori del Teatro Fernán Gómez de Madrid.

L'escenari encetava la nit amb la presència de dos guitarristes de bandera, un absolutament fulgurant Russel Malone i el brasiler de palp mig flamenc Romero Lubambo jugant a esgarrapar estils heterogenis i a mostrar una paleta de colors dilatada i vasta predominada pel swing. Ja amb els dits escalfats i les ànimes presents assedegades de diva, donada la falta de piano i contrabaix que venien anunciats al programa del Festival de Jazz de Madrid, aparegué solemne la figura central de la nit, vestida austerament i amb un posat natural i senzill.

El Calypso, la Bossa Nova, el Rock, el Swing, el Blues, el Jazz més purista, el World Music, el BeBop i fins i tot el Gospel, feren presència puntualment en molts moments de la nit, a vegades quedant al descobert en estat pur, però sovint exhibint amb molt bon gust un estil eclèctic, molt personal i madur, marca de la casa de la potentíssima Reeves, que obrí la nit amb una versió de Triste de Jobim, escalfant la gola amb un scat que ja apuntava la tònica de la vetllada.

Seguint amb una atmosfera suau i de tons càlids, la de Detroit anà improvisant formidablement una lletra dedicada al públic, que presentava les pautes de la nit, el format del concert i que agraïa la presència d'aquest a la sala. Entre aplaudiments i riures espontanis derivats de les intervencions ocurrents de Reeves, s'anà traspassant fronteres estilístiques fins a situar-se cada vegada més a prop dels patrons del blues, on els slides de Ruseel Malone marcaren la diferència i arrancaren udols de la platea. Mentrestant l'aire ressonat a les cordes de la Formidable prenia diverses textures i tonalitats, a vegades de cotó fluix esponjós i porós, aïrat; altres amples i gordes com una ràfega de vent huracanat dels estats del Sud; així com d'altres mig xiulades amb aguts gairebé estridents, emesos des de tres pams del micròfon. Jugant amb recursos inesgotables, la veu natural, àgil i flexible de la diva, ens regalava un increïble Today Will Be a Good Day dedicat enterament a la seva mare i que conté l'arquitectura sonora més característica de la cantant.

I és que aquesta crack del Jazz ha deixat sobradament clar durant la seva carrera artística, que no hi ha estil que se li resisteixi. Des del més melancòlic i romàntic al més negre i tòrrid. En definitiva, Reeves ens mostrà de manera enlluernadora per què és la Joia de més quirats de l'escena jazzística actual, una pedra preciosa natural, transparent i lumínica en totes les seves facetes, amb un pes i color d'un valor incomparables i que es pot permetre repetir repertori sempre que ho vulgui, perquè la seva manera d'improvisar fa que cada intervenció sigui única i excel·lent.