LPC3

Richard Bona, una de les estrelles internacionals més brillants d'Àfrica és un compositor genial, un baixista excepcional i una de les veus amb més matisos de l'escena world music. D'haver vingut ell sol ja hagués estat un reclam indiscutible, però el Festival de Cadaqués ha volgut anar més enllà aquesta vegada, i l'ha portat amb un altre tità, l'argentí-mexicà establert a New York Raúl Midón. Una veu immaculada i un guitarrista extraordinari que ha estat inevitablement equiparat a Stevie Wonder, no tant per la seva ceguesa sinó per la versatilitat de la seva paleta expressiva i per una genialitat sensacional que uneix el new-soul, el jazz i la música llatina amb una frescor molt personal.

La síntesi entre ambdues propostes ha donat lloc a una bomba de rellotgeria: Duwala Malambo Project. Encara no podem trobar gravacions seves, però seguint el procés natural de la música, els directes conformen l'al·licient fonamental dels seus dos líders. Cadascú aportant la seva experiència, la seva pròpia concepció de la música i el seu carisma personal, Bona i Midón no donen treva al públic.

Després de dies de cels amenaçadors, aquella tarda brillava un cel blau i net que vaticinava que la nit que arrancava amb el Festival de Cadaqués, ens acompanyaria. Gràcies Tramuntana! Obria així la vetllada Raúl sota un cel estrellat i un ventet suau que es confongué, a trossos, amb l'aire emanat des de la seva gola de tenor. Sentir-lo és emocionar-se amb tota seguretat, i amb Don't Take It That Way l'electricitat començà a posar-nos els pèls de punta. La tècnica sincopada a la guitarra esgarrapà enèrgicament les cordes i deixà fluir aires flamencs en cada batzegada. Nen prodigi, Midón llueix un so vintage i alhora molt fresc que expressa força i passió, i alhora calidesa i optimisme. Amb Good Times comencen a ajuntar-se les branques dels dos monstres, i sentim per primera vegada la veu de Richard Bona. Aquell que amb cinc anys es construí un balafon seguint el seu anhel irrefrenable de tocar música, deixà anà una exhalació d'aire i quelcom màgic succeí a l'ambient. La delicadesa que desprenia només l'havia sentida abans amb Lokua Kanza. Aquell univers contingut a la veu, que sembla poder dir tots els secrets immutables de la vida amb una sola síl·laba... M'Bemba Mama, era tan airós que fins i tot els grills del recinte quedaven incorporats a la cançó, com si estiguéssim a la sabana o als boscos nord-camerunesos.

La mètrica de Bona té l'avantatge de gaudir del ritme africà, aquell que fa que s'utilitzi el llenguatge tal com parlen els tambors, i que li proporciona quelcom més d'originalitat que el seu company. Impecables i extraordinaris els dos, però la màgia que sentim amb Bona és única. En canvi, Midón té un domini tècnic de les cordes vocals enorme, un domini de l'harmonia que li permet de jugar amb melodies precioses, i quan es posa a imitar el so d'una trompeta, tothom la busca al damunt de l'escenari. No, senyors i senyores, no és broma! Estan vostès davant de dos autèntics gegants de la música contemporània!

Don't be a sillyman il·lustra com de superdotat n'és Midón, que canta i toca coses diferents i complicadíssimes com si tingués el cervell partit en dos. Un humà quotidià necessitaria tres vides per aconseguir tocar i cantar així, i alhora! Mentrestant, Bona fa unes harmonies agudes, airades i sorrenques que teixeixen un vel fi que ens embolcalla a tots, en un exercici espiritual com d'integració. Acte seguit, una altra balada: Waited all my life, ens permet conèixer una mica més bé quina és l'empresa de Midón.

Arriba un dels moments més àlgids de la nit, i Bona desplega la seva faceta d'humorista. Ja relaxat i a gust amb el lloc que ha pres a l'escenari, comença a jugar amb la veu i crea diferents samples amb els que construeix una cançó d'una bellesa brutal. Un cop més, la percussió i el ritme són els protagonistes de la seva intervenció, i la suavitat, la discreció i l'atmosfera de cotó fluix, ens fan flotar. Despertem amb un reggae com una casa de pagès que fa que la columna vertebral senti una espècie d'estrebada que l'estira des de dalt, és Invisible Chains, un tema brutal de l'àlbum Synthesis, de Midón. Aquí em queda clar que aquest projecte és l'aposta més ben invertida de tots els festivals d'estiu de l'Empordà. Richard Bona comença a fer uns subtils vibratos que volen imitar a Bob Marley, però és que a sobre els perfecciona i animalitza mentre pronuncia frases improvisades o semi-improvisades fent apologia de la marihuana: "hey rastafary, give me the flower that makes me fly".

Arriba un moment de solitud de Midón a l'escenari i de nou, presenciem un acte de psico-màgia quan aquest comença a entonar els primers versos d'Alfonsina y el mar. De sobte es gira un vent molt fort que només bufarà durant aquesta cançó, com si la mateixa Alfonsina Storni estigués present a l'escenari. Repiquen les lones i Raúl canta amb els Déus de part seva. Quan torna a entrar la banda, feliciten a Midón per la interpretació i Bona, en un intent de cantar alguna cosa en castellà acaba improvisant el Quizás, quizás com a preludi del "bombazo" de la nit: O Sen Sen Sen del seu disc Tiki. La salsa cubana i la rumba congolesa envaeixen la platja de Sa Conca amb una cançó que com tots els proverbis i mites a l'africana, amaga una lliçó de moral. Midón es posa a tocar les congues, juguen amb els volums i les textures, els genis infantils reviuen amb força.

Als bisos, un tema que mutà del funk a moments de solo de bateria, del malabarisme vocal dels dos artistes al minimalisme musical de la banda, de l'humor a la serietat executiva... State of Mind tancà una nit única i sorprenent.

El quartet, que es complementa amb l'impecable Lionel Cordew a la bateria i Etienne Stadwijk als teclats, potencia tant bé allò de Duwala que aporta Richard com allò del ritme folklòric argentí del Malambo que aporta Midón, i segur, segur, que ben aviat ens sorprendran amb alguna joia discogràfica.