LPC3

La cinquena gira que brinden per terres catalanes, la segona estada a l'Auditori i la primera vegada que he tingut l'oportunitat de veure'ls. Després de quinze anys de la seva fundació, la big band d'Oregon ens presentava el seu quart disc (Splendor in the Grass, 2009) a l'Auditori de Barcelona. Obrint la nit amb temes sobradament coneguts com ara el seu Symphatique, es començaven ja a distingir els secrets que han dut al grup a actuar a punts tant destacats com el Festival de Cinema de Cannes o ser inclosos en bandes sonores de pel·lícules com Mr & Mrs. Smith o series com Los Soprano.

Fent una peregrinació per diferents èpoques i indrets del planeta, cada cançó revelava les essències ocultes de diferents cultures que es feien presents a l'escenari, homenatjant-les i recreant nous sons a partir d'aquells. Des d'un poliglotisme remarcable i amb una volubilitat admirable, els músics ordien amb gran afinitat les històries vibrants a les que China Forbes regalava la seva gràcil, elegant i increïblement magnífica aportació. Una lliçó de classe i bellesa insuperables gràcies a un posat humil i franc, en el que senzillesa i genialitat acaben essent els ingredients perfectes a partir dels quals mostrar el seu amor cap als sons més clàssics a través de les diferents representacions instrumentals, interpretades amb un gran potencial.

Percussions per totes bandes feien palpitar la música llatina gairebé obstinadament, mentre violoncel i violí adduïen als clàssics de la música romàntica, sobretot a la música orquestral. Dos estils completament ben integrats també tant per trompetista com per trombó, que en més d'una ocasió protagonitzaren duels musicals que no feien més que entronitzar el notori nivell de tots i cadascun dels músics.

Temes nous com el reposat Over the Valley o l'amè i original But Now I'm Back, el qual afirmaven haver composat partint del Hit the Road Jack de Ray Charles i alguna composició de Schubert, ens sedueixen tant com la saciada de bossa nova Cante e Dance, les impregnades de festivitat i de cubanisme Dónde Estás Yolanda o  el latin jazz Anna (el negro zumbón), o el samboide downtempo Clementine. No hi ha avorriment en un directe tant variat com els seus discs, tampoc hi ha monotonia ni hi pot haver decaïment quan de sobte tenim començaments de temes tant cinematogràfics com Amado Mío on Forbes sobresurt i resplendeix més que ningú. Tampoc ens podem distreure quan temes molt més ensopits com pot ser el fado amb tocs asiàtics i mediterranis Ninna Nanna ens aporten una dosis d'entendriment. A cada tema que ens fixem amb el pianista, i fundador de l'orquestra, Thomas M. Lauderdale, podem apreciar l'entera entrega del músic, amb una personal manera de colpejar les blanques i negres, i que malgrat tocar d'esquena al públic es troba en el vell mig del nucli sonor, dedicant en diverses ocasions unes paraules en català cap als assistents i múltiples bromes.

El pop també assistí a la nit en temes com ara Splendor in the Grass, però no fou fins a Hey Eugene! que m'arribaren verdaderament al cor. I és que la versatilitat de Forbes li va a favor en aquest tema i no és a l'únic, per més que sigui el meu preferit, on la de Massachusetts desdoblega les seves arrels franceses, escoceses i afroamericanes en un estil personal i energètic que aflora amb un color i textura particularment únics.

No són pioners en el descobriment de cap estil, tampoc són revolucionaris i en el seu so amalgamen diferents influències òbvies, però és precisament això el que els fa especials. Sentint-los no els podem situar en una època ni en un lloc determinats. Alguns dels seus temes han estat falsament atorgats a Edith Piaf. No és suficient prova de que el seu so és intemporal i que defuig de les etiquetes geogràfiques? Investigadors i profunditzadors d'estils que mai poden passar de moda fan del so més vintage el so més modern en un moment en què l'elegància i la senzillesa han abandonat els escenaris més comercials per convertir-se en espectacles carnavalescs mancats del glamur i la solidesa dels que poden presumir Pink Martini.