LPC3

Una vegada més vam haver de marxar lluny de Barcelona per a gaudir d'una nit de peruanitat. Els autobusos contractats per l'organització ens van portar de Plaça Espanya fins a l'Illa Fantasia, a Premià de Mar, on tocaven La Orquesta Los Caribeños de Guadalupe, una de les formacions de més renom de la cumbia peruana, amb trenta-vuit anys d'història. Per escalfar motors i animar el públic que anava entrant, Los Conquistadores del Swing es van encarregar d'obrir la vetllada. Es tracta d'una formació barcelonina de peruans especialitzats en versions de les cançons més conegudes de cumbia i de salsa. Tot i alguns problemes amb el so, el públic va començar a ballar amb certa timidesa. Com és habitual en els concerts de cumbia peruana, els assistents se situen en grups d'amics fent una rotllana més o menys informe al voltant de la beguda, que deixen a terra. Compren ampolles de Ballantine's, alguns refrescos i un got gran amb glaçons, i d'allà es van servint cadascú en el seu got.

Quan Los Caribeños van irrompre a l'escenari, la seva energia i qualitat van transformar l'ambient, fins al moment més aviat apàtic. Només arrancar el show, amb el seu gran èxit Se acabó la farsa, es va produir una convulsió general i tothom va començar a ballar a ritme de cumbia. Eren les 00:20h. La música va sonar ininterrompudament fins a les cinc del matí. No hem d'imaginar Los Caribeños com un grup d'èxit tal com entenem aquí aquest concepte. Hem de pensar que la seva fama i influència seria comparable a un David Bisbal o una Oreja de Van Gogh a Espanya, però els seus concerts no són espectacles d'hora i mitja o dues en els quals interpreten els seus hits, sinó que s'assemblen més a allò que nosaltres entenem per un concert de festa major, d'orquestra de ball, i passa el mateix amb la resta de grups de cumbia peruana. Al llarg de la seva llarguíssima actuació es van succeir els seus grans èxits de cumbia norteña (Yo sin tu amor, Solo tú, Historia de amor, La mejor actriz, Completamente enamorados), barrejats amb infinitat de temes emblemàtics de la cumbia peruana de tots els temps, versions de Grupo 5, Agua Marina (que, per cert, vénen a Illa Fantasia el proper dia 5 de desembre), Marisol, Bareto (amb una versió salsera del seu èxit Ya se ha muerto mi abuelo), Hermanos Yaipén, Internacional Privados, a part d'altres estils de música llatina, amb una forta presència de la salsa i el merengue, però també alguna bachata, un vallenato i un huayno andí. Em van sorprendre especialment dos interludis rockers, amb temes molt coneguts al Perú durant els anys noranta, com Devuélveme a mi chica de Hombres G, Tricilo Perú de la banda rockera peruana Los Mojarras, un tema de El Tri de México, Lamento Boliviano dels argentins Enanitos Verdes i d'altres que no vaig poder identificar. I dic que em va sorprendre perquè normalment, al Perú, qui escolta cumbia no escolta rock, i viceversa, però aquí tothom va gaudir molt de la varietat de músiques. Penso que pot ser degut a què es tracta de música que forma part del passat del públic assistent, i que, com que han vingut al concert a la recerca d'una connexió temporal amb el seu país d'origen, no els importa tant que toquin el seu gènere preferit com que el repertori formi part de la seva memòria col·lectiva d'un Perú imaginat. De fet, com comentava a la sortida Milagros Rojas Ormeño, una de les assistents, "lo que más me ha gustado es la variedad".

Un dels moments més emotius del concert va arribar amb l'homenatge a Arturo "Zambo" Cavero, un dels cantants més representatius de la canción criolla, desaparegut el passat 9 d'octubre. Per recordar-lo, Los Caribeños van interpretar un dels seus valsos més coneguts, Contigo Perú, de contingut patriòtic, que va posar el públic a cantar i que va acabar amb la proclama "¡que viva el Perú, carajo!", títol i anàfora protagonista del famós poema de Jorge "Cumpa" Donayre. Quan es van encendre els llums, la sala es va buidar lentament i els autobusos que esperaven a la porta es van anar omplint per tornar tothom a Barcelona.