LPC3

Des que Amy Winehouse va entrar en el panorama comercial trencant estereotips de la indústria de la música contemporània, sembla que el soul torna a estar de moda. Bé, el soul, l'estètica mod, i tot el que pugui tenir alguna connotació d'aires retros i que ens evoqui als seixanta. Potser per això sorgeixen de sota les pedres grups de ryhtm'n'blues, soul o funk a banda i banda d'Occident; i de segur que Fred Perry ha venut més polos i parques que en les últimes dues dècades. Cal dir, però, que lluny de les modes fugisseres, l'escena mod i els amants de la música negra d'aquest país, d'aquest continent i de la nostra cultura són molt més fidels i estan molt més units per la música que el que uns mocassins ben enllustrats o un vestit ajustat i unes botes puguin pretendre. Només cal fer una ullada a les cares conegudes de les festes de música negra que es fan periòdicament a Barcelona, als seus All Nighters, a la gent que et trobes als concerts més interessants que es fan de l'estil... per a comprovar que sempre repeteixen els incondicionals.

És delicat posar-se amb segons quines bandes de pretesos aires retros a dia d'avui, ja que sembla que tot i que Internet ens ha obert un nou camí cap a la diversitat i la democràcia, sempre hi ha qui pretén fer de la xarxa un mer aparador, dels concerts de música mers espectacles, dels discs meres imitacions, de la música un mer negoci...   Per això és grat trobar-se de tant en tant amb grups locals de qualitat i professionals que siguin, si més no, enterament més creïbles que alguns grups de soul d'aquest país. Per això l'article d'avui va sobre The Excitements, una nova banda de Barcelona que és ni més ni menys que un combo de R'n'B amb la sensualitat del soul i l'efervescència del funk, liderat per la veu més potent del panorama estatal i amb l'actitud més descarada i hiperactiva que he vist en molt de temps.

Amb un cos fibrat com el de qualsevol de les coristes de Tina Turner, i amb un avituallament que de fet ens recorda molt a les Ikettes, Koko Jean Davis es feia amb l'escenari fent-se l'estrella indiscutible de la banda.

Amb músics provinents d'altres formacions jazzístiques, souleres i bluseres com ara el guitarrista Pere Puertas, que ha format part de backing-bands d'artistes de blues nord-americà com Muddy Waters, compartit escenaris amb estrelles del panorama negroide i experimentat amb diverses formacions d'estils seixanteros, The Excitements gaudeix d'un so fidel a l'estil que recrea, potser més rocker del que a mi m'agradaria, amb membres com Adrià Gual a la guitarra rítmica o els ja coneguts a la ciutat, Daniel Segura al baix i Xavi Ayala a la bateria. Si algun punt negatiu s'ha d'endur la banda és en algunes errades en acords, que la cantant maquillava perfectament.

Així doncs, no massa de pes, però amb una dosi suficient de groove amb molt més blues que soul o funk, els sis músics que conformen la base i la secció de vents queden relegats a un segon pla quan la nord-americana de procedència moçambiquesa entra en escena. D'evident formació gospeliana, dieta majoritàriament soulera i ànima indiscutiblement escènica, la petita Koko és la viva imatge de que "en el pot petit hi ha la bona confitura". Amb uns talons de pam i mig, sense parar de moure's durant tot el concert, la veu esquinçada, potent, dolça -quan així ho vol ella-, durament colpidora -quan la cançó ho precisa-, no para de donar mostres de ser, de lluny, la reina de la festa.

Espectadors d'ambdós gèneres cauen rendits als seus peus. Es dirigeix descaradament al fotògraf amb moviments sensuals i mirades lascives, cantant a mig pam del seu nas mentre aquest baixa la mirada avergonyit. No perd el contacte amb el públic en cap moment, fent que les seves ràfegues d'energia arribin tant a nivell sonor, visual com sensitiu. Això és una verdadera cantant de soul!

I'm gonna make you eat those words es barreja amb altres versions com Down in the Bassement, Wait a minute o I Idolize You i a mi em queda la certesa que estic vivint un moment crucial en la història de la música negra al nostre país. Mentre altres països europeus han viscut des de fa temps els efectes de la globalització, amb influències molt més marcades d'altres músiques o altres continents, ara ens toca a nosaltres donar pas a un nou esglaó. Indiscutiblement The Excitements representa, a la meva manera de veure, la primera banda catalana, que fa música negra de veritat. 

A l'entrar a la sala de l'Apolo 2 aquella nit, sobre l'escenari, una pantalla anunciava "Gràcies Natxo". En Natxo Romero era un dels saxofonistes més actius musicalment parlant de la nostra ciutat, una persona estimada i respectada per molts músics precisament d'inspiració negroide, tant com per molts melòmans, des dels més jazzístics als més skatalítics. Malauradament ens va deixar a finals de la setmana passada i crec que és de justícia fer esment d'aquell petit homenatge que la sala li retà i des d'aquí, també donar-li les gràcies pel seu granet de sorra a la música d'aquest país. Sense persones com ell, que també feren avançar la música catalana cap a un nou esglaó en el seu dia, parlar de música seria una altra cosa. Gràcies Natxo!