LPC3

Catalunya és aquell estrany país on sovint la cultura i la difusió artística consisteixen en construir parets, edificis o seus, i en el qual els auditoris van inaugurant les sales de mica en mica, homeopàticament. Coses de la vida... ja tenim a disposar la quarta sala de l'Auditori, justament dedicada a la gran pianista Alicia de Larrocha. A primer cop de timpà, l'acústica de la sala és impol·luta, especialment adient per grups de cambra i petites formacions (el piano sol hi reverbera massa). Per altra banda, resulta curiós que una sala moderna conservi el mal hàbit de mantenir un espai raquític entre les files. Si no m'erro, actualment l'alçada mitjana dels espanyols -siguin amants de la música culta o no- és superior als cent setanta centímetres. Construir sales per a pigmeus, benvolguts arquitectes amb màsters acreditats, seria un hàbit que hauríem de canviar...

Però cal omplir de música les sales i animar les parets, diuen els savis, i la gerència de l'Auditori ho va fer bé; amb artistes de casa i de la casa. El Conjunt de Cambra de la Banda Municipal de Barcelona -un dels grups residents de l'Auditori- va interpretar sense ni un defecte el juganer quintet per a vents Reedwind Quintet de Salvador Brotons, peça primerenca del compositor que utilitza el fugat i la caccia amb gran habilitat, fent gala d'un optimisme que mai no ha abandonat el nostre bon autor i director d'orquestra. Alba Ventura va demostrar novament ofici pianístic en dues sonates del Pare Antoni Soler -amb especial lluminositat, al meu entendre, en l'inici de l'Opus 84, en Re major- i ens va descobrir dues peces de la seva mestra de Larrocha; Burlesca i Ofrena. Al seu Chopin, no obstant, encara li manca més musculatura al registre greu.

Ventura acabava el camí acompanyant Sílvia Pérez Cruz (ambdues artistes han estat seleccionades pel programa Rising Stars que promou l'associació d'auditoris europeus i que les promocionarà per tot el continent). És difícil jutjar amb objectivitat una artista com Pérez Cruz, a qui el cronista veu en permanent estat de gràcia, com va demostrar amb una Canción de cuna para dormir a un negrito de Montsalvatge que ens va fer oblidar per uns instants el planeta terra i les seves banals contingències. Quan escoltes aquest animal escènic, amb aquell aire d'inconsciència boja que porta el talent i una presència tan descomunal a escena, recordes que -de veu i de talent- o se'n tenen o millor quedar-se a casa. M'encanta, a banda, emprar el concepte de talent, una de les idees que els meus enemics naturals -els pedagogs- neguen de soca rel amb la seva banal ideologia.

Ara caldrà omplir aquesta quarta paret de música, que per això la sufraguem entre tots. Segons informava  l'Auditori al programa de mà (on, per cert, s'hi podia llegir el títol Concerts inagurals a la portada...) la infraestructura acollirà els assaigs de la Banda i altres grups residents, així com servirà de suport pels alumnes de l'Esmuc. Esperarem que així sigui, i que la quarta paret no només sigui una paret més de les moltes que es fan i es desfan...