LPC3

La segona edició del Primavera Club, “germà petit” del ja consagrat Primavera Sound, venia carregada de novetats. D'una banda aquest any no se celebrava només al parc del fòrum, sinó que una part dels concerts eren a l’Auditori del Fòrum i la resta es traslladaven a les dues sales de l’Apolo. Per una altra, la concepció era completament diferent; aquesta vegada no era una marató de divendres i dissabte, amb coincidències en diferents escenaris, sinó que l'aposta musical se subdividia per jornades i amb poques coincidències. En total, gairebé una setmana de bona música i, sobretot, de grans apostes.

La filosofia del Primavera club sembla allunyar-se també del que es ve donant en les últimes edicions del Primavera Sound. Si en aquest els artistes són cada vegada de més renom, participant en la lluita oberta dels festivals per contractar els millors, o com a mínim més coneguts, el Primavera Club aposta, amb algunes excepcions, per un cartell més experimental. Això fa que sigui un festival perfecte per descobrir noves joies, per a poder veure a artistes no tan accessibles i sobretot per a donar oportunitats a sons emergents.

El dilluns a l'Apolo, els madrilenys Jet Lag van ser els encarregats de començar el festival. Una sala encara mig plena els esperava, i venien amb ganes de presentar el seu nou treball, “Forever”, posant-li moltes ganes, molt simpàtics, però amb un so no massa bo, no van arribar a convèncer del tot.

Els grans triomfadors de la nit i, possiblement al costat de Thurston Moore, d'aquesta segona edició del festival, van ser uns sublims The New Pornographers. No s’han passejat gaire per aquí, però repetien festival i aquesta vegada sense la coincidència d'horaris de la passada edició. A. C. Newman i els seus, sense la seva habitual vocalista Neko Case, van presentar el seu nou disc, “Challengers”. Els canadencs no van deixar indiferent a ningú amb el seu pop refinat i les seves melodies contagioses a dues veus; la seva és una aposta per instruments variats i sobretot una aposta fresca que a nosaltres, personalment, ens va fer passar un gran dilluns.

El dimarts tocava el torn de la [2], on obria l’inclassificable Raymond Raposaamb el seu projecte Castanets. El cantautor pot resultar poc accessible en una primera escolta, però val la pena ficar-se en el seu particular món de folk “marcià”: minimalisme amb només la seva guitarra i els seus jocs de distorsions sonores.

Van seguir Stars Of The Lid, el duet Brian McBride i Adam Wiltzie, acompanyats per la seva miniorquestra i els seus muntatges visuals. El seu so ambiental, fusionat amb música clàssica es basa sens dubte en la repetició d'acords. Es tracta de transmetre sensacions, però ni l'acústica de la sala ni l'entorn eren adequats perquè això arribés a succeir. Al final no van arribar a quallar i el públic va demostrar l'avorriment marxant-se fins i tot de la sala. Els seus llargs i repetitius temes no van arribar a transportar com per exemple aconsegueixen Sigur Rós.

El dimecres, Lagartija Nick van tocar “Inercia” i els valencians Le Jonathan Reilly van posar en escena el seu art-punk. Als ritmes del Guincho, que va posar a ballar a tot l'Apolo malgrat ser d’hora, se sumava l'aposta electrònica de Crystal Castles i, els que semblen haver estat la sorpresa del festival, els britànics Fanfarlo, banda de pop amb so proper als primers Arcade Fire. Es van esgotar els CDs del seu single després del concert; per alguna cosa serà.

Her Only Presence van demostrar el dijous en la [2] que tenen molt que oferir. Malgrat els inicials problemes de so, van aconseguir solucionar-los i van presentar el seu segon disc “The Hurt Process”. La cantautora bilbaïna Ainara LeGardon va captivar i la seva veu va recordar per moments PJ Harvey en estat pur. El seu bateria feia doblet i va tornar a sortir a l'escenari amb Nisei per a acabar la jornada més eclèctica del festival. Emprant el català com a mitjà d'expressió van presentar el seu segon treball, que segueix pels camins post-hardcore de foscos indrets.

A l’auditori es va presentar el gruix del cartell del Primavera Club. El divendres vam poder constatar que Braken, el nou projecte de Christopher Adams, líder del grup de Leeds Hood, és una altre gir sobre les seves ja clàssiques coordenades de pop amb detalls electrònics, fàcil d’escoltar, però que navega per territoris ja coneguts. De tota manera, se li pot donar un vot de confiança.

John Vanderslice va jugar la carta de la senzillesa pop amb temes directes, una gran percussió (com a anècdota, el bateria era pastat a l’historiador català Oriol Junqueras) i es van guanyar el públic acabant el seu set de cançons tocant enmig de la platea del recinte, sense micros, en un format acústic que va aconseguir que tothom callés i es preocupés només de la música i que fins i tot va arribar a emocionar a alguns dels presents.

No negarem que la proposta de Earth sigui interessant però el seu rock ambiental va resultar massa repetitiu per l’hora que van estar a l’escenari. Però el moment més insuportable de la nit era a punt de caure.

El californians Liars van donar el pitjor concert que recordem, juntament amb el de No-Neck Blues Band al Primavera Sound de l’any passat. Una cosa és ser un “friki” i tenir la rara habilitat de fer gràcia i l’altra és ser un pallasso (en un sentit completament negatiu i sense voler ofendre aquest gremi). Ni cançons, ni melodies i, gairebé, ni estructura de grup. Veritablement horrorós.

Després dels concerts a l‘auditori del Fòrum, tocava desplaçar-se a l'Apolo. Vam apostar per The Ponys i no ens vam equivocar. Els americans presentaven el seu tercer treball, “Turn The Lights Out”, més dens i menys pop. Va sonar molt menys lineals que en el disc i més potents en l'escenari.

I per a anar entrant en sons més rítmics i donar pas als DJs, els sons electrònics van prendre l'Apolo. Problemes de salut de Mark E. Smith van fer que Von Südenfeld, programats, canviessin per la formació dels altres dos membres, el duet alemany Mouse on Mars. Des del 94 destaquen per les seves barreges entre tecno, ball i ambient, però sempre amb grans dosis de sintetitzadors analògics.

Dissabte la cosa va anar millor. El pop d’arrel catalana de Sanjosex va obrir una tarda de millor nivell que la del divendres. Amb components de Brazzaville i Mazoni a la seva formació, Carles Sanjosé va demostrar que ha madurat musicalment, sí, però que potser fa música massa madura per a un noi tan jove. A partir d’aquí, els canvis gairebé radicals d’estil es van anar succeint. El trio americà Parts And Labor va explotar, malgrat els problemes de so del seu baixista, el seu còctel de noise-rock amb punts electrònics amb un concert curt però molt intens on, sobretot, es va lluir el seu nou membre, el bateria Joe Wong. Amb gran densitat, no van caure en la pastositat i si no els coneixíeu (com ens passava a nosaltres), seria bo seguir-los una mica.

Feia dies que esperàvem que tornés Joseph Arthur i no va decebre, tot i que no va tocar cap clàssic del seu repertori. Amb un grup molt sòlid, no va abusar dels pedals i dels loops com acostumava a fer, deixant que el grup es lluís. I tots els interessats van poder adquirir el seu concert en CD tot just acabada l’actuació.

Seguint un altre canvi estilístic, Deerhunter es van acomiadar, tocant el que el seu polèmic vocalista, Bradford Cox, va anomenar “el seu darrer concert”, la qual cosa deixa a l’aire l’edició del seu tercer disc “Microcastle”, que havia de sortir el 2008. L’actuació en sí va ser una demostració de com es poden barrejar sons post-punk i new wave, el drone, el noise i l’equilibri entre la calma i l’electricitat, amb una gran coherència. I després d’un interludi per fer un mos i estirar les cames, va arribar el moment àlgid del festival, l’actuació del component (molts dirien que líder) de Sonic Youth, Thurston Moore, presentant el seu darrer disc en solitari, “Trees Outside The Academy”, molt inspirat en el darrer disc dels Youth “Rather Ripped”, d’on treu profit de la seva línia accessible. Acompanyat del guitarrista Chris Brockaw (antic membre de grups com Codeine) i del seu company de Sonic Youth, el bateria Steve Shelley, la primera part del concert va ser conformada pels millors temes de l’esmentat disc, destacant la curta “Wonderful witches (and language minnies)” i la instrumental “Off work” precedida d’un minut de noise acústic (el que faltava per sentir) i amb un espectacular treball de percussió per part de Shelley, que va ser molt aplaudit pel públic. La segona part, els bisos, ja foren elèctrics, on Moore va repassar alguns del temes de la seva trajectòria, com “Psychic Hearts”. En definitiva, el millor concert del festival des del nostre punt de vista, confirmant d’altra banda que, tot i tenir algunes anades d’olla al cartell, el Primavera Club s’ha consolidat com una clara alternativa al Wintercase.

I per a acabar l'Apolo, res millor que una altra grata sorpresa, el pop tranquil i desenfadat dels americans Bishop Allen. Després d'editar un EP al mes durant el passat any a la manera Surfjan Stevens, la recopilació va sortir amb el nom de “The Broken String”. Si la premissa que es van autoimposar va ser “Un al mes i que tots fossin bons”, pel que es va escoltar en directe sembla que ho van aconseguir. Res de l'altre món, fàcil d'escoltar, però amb un magnetisme especial. Part de la culpa la té la seva líder i vocalista Justin Arrissi, que va ser capaç de transmetre i contagiar alegria, i alhora fer que en directe sonessin més rockers del que es podria esperar escoltant el disc. Panderetes i maraques es van sumar per a acaba el bolo, i la dolça teclista es va atrevir per fi a pujar la veu i a cantar una cançó sencera, permetent descobrir una preciosa veu. Sincers i frescos, del millor del festival.

I van tancar la [2] el trio de Los Angeles The Ettes. Ritmes frenètics, una bateria que colpejava sense pietat i so molt de garatge que no ens va convèncer. Si bé hi havia temes que prometien, va acabar sent una mica més del mateix, i la veu –crit del seu vocalista, a massa decibels– no va ajudar.

En definitiva, doncs, el que ja apuntàvem. És un plaer comprovar com els del Primavera segueixen arriscant amb propostes menys populistes però que, d’una altra manera, potser molts no podríem gaudir, i que prioritzen el nivell qualitatiu, tan en l’edició “primaveral” com en aquesta recent proposta prenadalenca, com sempre des que van néixer. A més, han sabut reaccionar en aquesta segona edició del Club, espaiant els concerts a una setmana, amb menys saturació, prescindint de la fredor del CCIB i incloent-lo en l’abonament del Primavera Sound. Un èxit, doncs, per al “germà petit”. Ja veurem què ens portarà el gran en aquest nou 2008.