LPC3

Amb les entrades esgotades dies abans i una cua de fans exasperats que no aconseguirien accedir al recinte, el de la septentrional ciutat ivoriana d'Odienné encengué la gironina sala de la Mirona amb la que fou l'única actuació per terres catalanes amb motiu del seu darrer treball: African Revolution (Barklay/Universal, 2010).

És imperatiu parlar de política quan ens referim a l'obra de Doumbia Moussa Fakoly (àlies Tiken Jah), ja que aquesta és la pedra angular de la seva música i, com ja passà a la Jamaica dels setanta, també és un factor indissociable del reggae. Amb clar contingut de protesta i de consciència social, els deu àlbums que des de principis de la dècada dels 90 ha publicat, han estat sempre injeccions ideològiques amb una càrrega política molt forta, lligada a una autobiografia que identifica a una generació entera d'africans, d'emigrants i d'exiliats. En aquest sentit, Fakoly s'ha erigit durant la seva carrera com un portaveu, un mobilitzador de resistències, delator d'injustícies i moralitzador en pro dels drets humans, a part d'un dels músics més importants del continent africà.  

En el darrer disc l'entranya política continua sent cabdal. Amb un estil senzill però obstinat, els seus temes son com gotes destil·lades de compromís i il·lusió, que sense abandonar el roots i el reggae, incorporen més que mai elements de la música occidental africana. La utilització del kora, l'ngoni, el soukou o el balafon capturen la màgia dels sons que voregen la riba del Níger, acompanyant les vetllades nocturnes sota les estrelles o les tertúlies de tardes sufocants a l'ombra dels baobabs que custodien la sabana... I fou amb una banda de tres metalls; bateria i baix de tall profundament jamaicà;  guitarra elèctrica/acústica, percussionista, kora i ngoni típics del blues més subsaharià; dues coristes-ballarines exuberants, un teclista superflu i el colossal i herculi cantant (molt més canós del que la majoria de nosaltres el recordàvem), amb els que defensaren un repertori plagat de hits que representen un sincretisme del més pur estil africà.

Compactes i sòlids com una roca, però porosos i plàstics estilísticament, empalmaren a un ritme apoteòsic gairebé una desena de temes, seguits d'altres medleys magistralment teixits, on incorporaren els seus majors èxits: Y En A Marre, Ça Va Faire Mal, Justice, Le Balayeur, L'Africain, Quitte Le Pouvoir, Le Pays Va Mal... Incloent alguns talls del seu últim treball African Revolution, Je Dis Non! o Il Faut Se Lever, tots emblemes d'una necessitat de reflexió, unió i acció del poble africà, que amb la seva solidesa porosa van llimant la sequedat de la majoria de consciències/oients. 

El pitjor moment de la nit fou la consentida invasió de l'escenari per part d'un grup de joves al tema Ouvriez Les Frontiers convertit en un Obriu Fronteres on dues solistes femenines protagonitzaren un moment estel·lar al més pur estil USA For Africa -la segona amb bastant més dignitat que la primera- que ens va deixar a tots, inclòs el propi Fakoly, desconcertats i atordits.