LPC3

Quan la tardor fa enfosquir les tardes fins a límits obscens i les llums de la ciutat comencen a imposar-se a la llum solar, Barcelona (i Madrid) celebra una primavera musical peculiar; és el Primavera Club. Germà petit del ja consolidadíssim Primavera Sound, aquest festival dedicat a la dita música independent ens apropa durant una setmana una multitud de propostes que majoritàriament parteixen del pop/rock d'arrel anglosaxona, amb alguna excepció evident (i necessària!). Des de grups o personatges ja històrics dins l'escena (Superchunk o Stephen Malkmus, entre d'altres) a una munió de bandes que comencen a lluir tot i la seva encara curta trajectòria (recordeu aquest nom, Tigercats).

La festa va començar dimecres 23 amb el passi d'un documental, Barcelona en flor, un reportatge sobre el Primavera Sound de l'any passat. No és fàcil seguir amb atenció un audiovisual en un recinte tant petit, tant ple i a estones tant sorollós com l'Apolo Dinner, però es va intentar. Per aquells que el vulguin veure amb tranquil·litat es tornarà a projectar aquest cap de setmana a l'Sputnik del Canal 33. A través dels directes de gent com la Pj Harvey, en Nick Cave, els Suicide o els Flaming Lips es va teixint un relat sobre el creixement del festival i la seva projecció tant als EEUU com a Llatinoamèrica, aconseguint que a l'espectador li entrin unes ganes enormes de viure el Primavera. Just després del passi, amb les piles carregades, començava el festival.

Dels cinc dies programats potser el més potent (això és molt personal) va ser el primer. Per començar es va poder escoltar el directe d'una banda del Regne Unit, els Tigercats, que amb només tres singles editats ja diuen molt més que moltes bandes amb grans discografies. Estètica Budy Holly i timbre de veu similar a l'Eef Berzelay, sonen com si els Violent Femmes fossin britànics i joves. Talent, soroll i bones melodies en una de les sorpreses més grates del festival. La tarda seguia i els concerts s'anaven tornant entre les dues sales de l'Apolo. Es van poder veure a uns discrets Villarroel a la sala petita i a uns professionals Little Barry a la sala gran, amb la seva barreja de sons amb el retrovisor posat als anys setanta i la seva contundència tot i ser tan sols tres músics dalt l'escenari

Més tard tocaven els Veronica Falls, uns londinencs que amb tan sols un disc i uns quants singles al mercat ja s'han guanyat el respecte de la crítica. Desafortunadament la sala petita de l'Apolo es va omplir molt ràpidament i ens vam quedar amb les ganes de veure el seu directe. És una de les característiques del Primavera Club: estan programades tal quantitat de bandes que és impossible escoltar-les totes. A més, com que l'aforament de les diverses sales és força diferent, els concerts als recintes més petits s'omplen amb força facilitat i és fàcil quedar-se fora. En aquest aspecte també cal mencionar l'èxit absolut en la venda d'entrades (totes elles esgotades força abans de l'inici del festival) i la presència massiva de públic a certs directes.

La decepció de no poder veure els Veronica Falls va quedar, però, ràpidament eclipsada per la força espectacular d'un cantant de soul/funk de més de seixanta anys, en Charles Bradley, que es va encarregar de tancar la primera nit. Molt més proper a valors com l'autenticitat que moltes de les bandes del festival tot i ser gairebé una fotocòpia d'en James Brown, aquest ex-cuiner americà va fer vibrar i ballar al públic, desplegant el seu més que energètic espectacle. Com que diuen que els reis del rock mai moren, més d'un vam tornar cap a casa preguntant-nos què passava amb els reis del funk, si no hi havia cap opció que aquell home fos en realitat un renascut James Brown. Qui sap!

Nou dia de festival, noves bandes i un incipient cansament que anirà creixent a mesura vagin passant els dies. Com va dir en Pau Vallvé fa poc en un directe a Terrassa, alguns festivals són com la "Disneylandia dels indies", i la gent va en grup amb la principal i sana intenció de divertir-se (no busqueu ambicions més elevades en l'adjectiu "independent"). En aquest punt és on la cervesa adquireix el protagonisme i la visibilitat que els patrocinadors busquen. La majoria de bandes programades lliguen també amb l'eufòria etílica indissociable de certs festivals. Com passa, per exemple, amb els Jeff and the Brotherhood, la proposta sorollosa de dos germans (bateria i guitarra) que, cervesa en mà, van oferir un dels millors directes del dijous amb la seva proposta molt anys noranta. Més tard una cosa força diferent, difícil d'escoltar però amb molta força conceptual; The Pop Group. Són una banda de finals dels anys setanta que s'han tornat a reunir per calcar (amb força anys i quilos de més a les espatlles) el que feien en els seus anys bons. Una sort pels melòmans que encara no hi érem fa 30 anys per poder escoltar la seva estranya barreja de hardcore i funk, tot i que des d'un altre punt de vista van fer pensar en més d'un moment en aquells diplodocus del rock que any rere any passegen el seu cada cop més lamentable espectacle sufragat pels diferents mitòmans d'arreu. Amb la diferència que ells en són conscients i ho canten, en una frase que és també extensible a tot aquest festival dedicat a la dita música independent i que ja ha perdut la seva capacitat d'enfadar per a passar simplement a definir com va el món: "we're all prostitutes".

The Pop Group va tornar a tocar divendres, el primer dia del festival en obrir-se a altres sales de la ciutat fora de l'Apolo (Moog, Aliança del Poble Nou i Marula Cafè). Al Casino de l'Aliança del Poble Nou, per exemple, es van poder veure dues de les bandes més prometedores del festival: Girls i St. Vincent. Com dèiem, el Primavera Club no es pot seguir sencer, i els que vam escollir quedar-nos a l'Apolo vam poder seguir, entre d'altres, els Unknown Metal Orquestra, molt afilats i psicodèlics, i potser més interessants en la forma que en el fons, on manca una mica de talent compositiu. O a un dels caps de cartell d'aquest any, l'ex-Pavement Stephen Malkmus, que va decepcionar una mica amb el seu irregular directe plagat de problemes amb el so. Sort dels Givers, que van posar tota la carn a la graella amb un concert festiu i van emocionar a més d'un.

Del dissabte caldria destacar la sorollosa i contundent proposta dels gallecs Franc3s a la Moog, una d'aquelles bandes que com més les escoltes més t'agraden i un dels puntals pel futur del pop dur peninsular. O la refrescant proposta dels Mazes, ja a l'Apolo. Força passada la mitjanit i fora completament d'horari, els Superchunk, un dels grans reclams del Primavera Club d'enguany, van triomfar amb el seu professional directe ple de temes del seu nou treball del 2010, Majesty Shredding, apoderant-se de l'audiència amb la seva ja clàssica barreja de melodies dolces, ritmes ràpids i distorsions guitarreres.

Amb el cos ja completament esgotat els més afortunats van poder seguir el diumenge la fi del festival des de l'Auditori, on una de les noves bandes amb més repercussió crítica de l'escena en l'actualitat, els Fleet Foxes, van oferir el seu espectacle. Els qui ja no ens aguantàvem drets vam poder dedicar el vespre del diumenge a pair tants directes i, potser alguns, a reflexionar sobre què carai significa aquesta etiqueta de música independent. Amb la convicció que més que a una sèrie de postulats estètics l'adjectiu independent es refereix a un seguit de principis polítics i econòmics, si del que parlem és de pop independent, indie, o com se'n vulgui dir, estem parlant d'una altra cosa: folk, rock i pop d'arrel anglosaxona amb un creixent ús de l'electrònica i una també creixent preocupació per la forma en detriment del fons. És en aquest sentit que el Primavera Club és un festival indie (que se m'entengui, i per molts anys!); però com diria el gran Everett True, "la música independent és una altra cosa".