LPC3

Rateta: Maria Casellas
Don Ramiro: Jordi Casanova
Dandini: Lluís Martínez-Agudo
Don Magnifico: Jeroboam Domongo
Clorinda: Maia Planas
Tisbe: Laura Ortiz
Angelina: Anna Tobella

Piano: Stanislav Angelov
Fagot: Pau Santacana

Música: Gioachino Rossini

Adaptació musical: Albert Romaní
Llibret: Joan Font i David Pintó
Direcció musical: Stanislav Angelov
Direcció d’escena: Joan Font ( Comediants)
Escenografia i vestuari: Joan Guillén
Il·luminació: Alberto Rodríguez
Coreografia: Xavi Dorca


Amb aquesta versió familiar de la Cenerentola per part dels Comediants hem pogut tornar a gaudir de la genialitat escènica de Joan Font fent una Ventafocs en format petit per teatre. L’obra té veritablement tot el que s’ha de tenir encara que després d’haver reduït l’obra en una sola hora, tant escènicament com musicalment, sembli impossible... i... això... amb els mateixos decorats, vestuari, musica i tot en català!

Es increïble com han pogut fer un puzle musical amb tota l’òpera reduint-se aquesta en una hora. No li falta res! i... a sobre... esta construït de una manera genial per Albert Romani on el fil conductor és molt eloqüent. La seva feina d’instrumentar-la per piano i fagot ha estat molt encertada.

La part vocal va estar, en general, molt equilibrada;

Hem de destacar la Ventafocs-Angelina d’Anna Tobella que la va interpretar amb una veu neta, polida, de bell timbre, molt musical i amb una tècnica molt segura en tot el seu registre. Es tracta d’una cantant que funciona molt bé en escena amb una bona presencia i agilitat de moviment.

Don Ramiro va estar interpretat per un correcte Jordi Casanova vocalment i amb molta plasticitat escènica.

El Dandini de Lluis Martínez-Agudo va ser fresc, vital i va demostrar estar dotat d’una veu brillant i musical.

Don Magnifico va ser interpretat per un divertit i encertat Jeroboam Domingo.

La Clorinda de Maia Planas va ser perfecta en tots els sentits, amb una veu molt brillant i molt ben projectada. En l’aspecte actoral també haig de dir que és una cantant amb moltes “taules” i que transmet molta seguretat.

La Tisbe de Laura Ortiz va ser molt correcte tant en l’aspecte vocal com en l’escénic.

La Rateta va ser en aquest cas el fil conductor de la historia i va demostrar estar portat d’una manera molt intel·ligent.

Per últim destacar la tasca de Stanislav Angelov que en aquest cas feia de pianista-director de la obra i que va resoldre a la perfecció juntament amb Pau Santacana al Fagot.