LPC3

Direcció i guió: Isabel Coixet.
País: Espanya.
Any: 2005.
Duració: 122 minuts.
Gènere: Drama.
Interpretació: Sarah Polley (Hanna), Tim Robbins (Josef), Javier Cámara (Simon), Sverre Anker Ousdal (Dimitri), Eddie Marsan (Víctor), Steven Mackintosch (Dr. Sulitzer), Eddie Marsan (Victor), Julie Christie (Inge), Daniel Mays (Martin), Dean Lennox Kelly (Liam), Danny Cunningham (Scott).
Producció: Esther García.
Producció executiva: Agustín Almodóvar i Jaume Roures.
Fotografia: Jean Claude Larrieu.
Muntatge: Irene Blecua.
Direcció artística: Pierre-François Limbosch.
Vestuari: Tatiana Hernández.


Crítica:

A les facultats de Comunicació Audiovisual s’ensenya als alumnes que el silenci és també una forma de comunicació. “La vida secreta de las palabras” seria un bon exemple per a la docència. La soledat, el dolor, les frustracions… poden transformar a les persones en éssers opacs i recelosos. L’última pel·lícula d’Isabel Coixet fa referència a tot allò que té a veure amb el que no es diu (però sí ocorre). El cert és que, avui en dia, sembla que tot allò que no es pronúncia o no es veu – aquí hi tenen molt a veure els mitjans de comunicació – no existeix. Però tots sabem que darrere d’un silenci, d’una mirada o d’un somriure s’hi poden amagar tot tipus de sentiments i missatges.
En aquest cas, “La vida secreta de las palabras” ens narra la història d’una infermera reservada i solitària (Sarah Polley) que es fa càrrec d’un pacient (Tim Robbins) que pateix cremades i ceguesa temporal a causa d’un accident. Ella quasi no té conversa ni vida social i, a més, pateix una sordesa que l’obliga a dur un aparell a l’oïda que li permet “desconnectar-se” del món quan vol. Ell és un xerraire que es veu postrat al llit i necessita conversa per distreure el dolor de les cremades. Aïllats del món, juntament amb pocs treballadors més, en una plataforma petrolífera envoltada de quilòmetres d’oceà, ambdós disposen de moltes hores per a conèixer-se. Entre ells sorgirà un profund vincle emocional que trencarà la seva cuirassa i els alliberarà dels fantasmes del passat.
“La vida secreta de las palabras” podria haver estat una pel·lícula trista, desoladora – com és el cas de “Mi vida sin mí” -, però Coixet, aquest cop, ha elaborat una mena d’apologia del poder de l’amor; una lloança, diria jo, a les relacions humanes. La directora catalana aconsegueix, potser, la seva obra més rodona, gràcies a una història plena d’intel·ligència emocional. La superba interpretació de Polley i Robbins és, en gran part, el resultat d’uns personatges magistralment dibuixats, sense fissures, dotats d’una profunda humanitat. No passa el mateix - i és una llàstima - amb els personatges secundaris, perquè queden poc perfilats i només juguen a donar color a la trama, sobretot en el cas del cuiner, interpretat per Javier Cámara. Això no és obstacle, però, per a que la història ens tingui el cor en un puny durant tota la projecció.