LPC3

Rokia Traoré no és cap jeliya (casta social dels trobadors malinesos) però conserva la profunditat dels missatges transmesos per aquests; no és tampoc cap representant del folklore però la seva música conté múltiples elements folklòrics. El fet que l'artista de Bamako s'hagi format tant a Mali com a diferents països d'Occident o als Emirats Àrabs, fa que el seu folklore es descontextualitzi i que la seva música sigui un producte completament etiquetable com a world music més que no pas com a música estrictament africana.

Aquells que ja havíem assistit al seu últim concert a Barcelona, a la mateixa sala de l'Auditori i fa uns tres anyets, ens trobàvem amb una formació diferent, un espectacle heterogeni, una altra Rokia, envoltada d'instruments distints i creant instants i atmosferes noves. Això ens podria desagradar als prosèlits dels sons més tradicionals africans, delectar als entusiastes de l'experimentació, però a tots els espectadors de ben segur els causà sorpresa, sobretot veient com un cop creat l'èxtasi sobre l'escenari, la corista oferia una mostra de ball tradicional que es contradeia amb l'aire modern de la resta del concert.

La vaporositat del so de grans Mestres com Oumou Sanghare o Ali Farka Touré quedaven sobradament tintats d'afrobeat i ritmes opulentament reiterats, fent del funk i de la força que guitarra i baix desprenien, l'eina bàsica sobre la qual es construïa la nit. Deixant l'ngoni com a element secundari però enterament present en cada fonema poliglot, la bateria adquiria un volum desorbitat envers la veu ample, més que direccional, de la cantant bambara. Tot això creava un posat contemporani i molt occidentalitzat centrat en la integració de sons clàssics i moderns que actualitzen les melodies africanes més puristes. Podríem dir que d'aquesta manera Rokia Traoré ha aconseguit transportar l'escena musical africana cap a un nou concepte ja encetat per altres músics com Fela Kuti o Manu Dibango, en una experiència que va des del jazz, el soul, el blues o la chanson francesa interpretada des d'una particular manera de concebre la relació dels africans de l'oest amb la música, fins a l'exòtic món musical de la gran familia mande (o descendents de l'imperi que fundà el llegendari Sundjata Keita).

Sempre amb connotacions de caire polític, les diferents intervencions conferides de la Rokia varen anar dirigides cap a una visió africanista de la problemàtica del continent, amb un punt d'optimisme encertat que projectava la seva visió d'una Àfrica jove, plena d'oportunitats i de vida, com ella mateixa n'és clar exponent. I fou elogiant aquesta visió entusiasta del continent que cità en diferents ocasions la gran Mama Africa, Miriam Makeba, i interpretà temes seus com ara Rinky Dink o Pata Pata en clau completament personalitzada i plena d'emotivitat, com també feu amb altres temes de Kuti. Repassant cançons clàssiques dels seus discs i com a eix central del seu directe sobretot del Tchamantché (paraula que en bambara significa centre o equilibri, referint-se a una actitud amb la qual afrontar la realitat africana des d'Àfrica), la de Mali defuig cada vegada més dels exotismes que la visió folklòrica de la música del continent ha pecat durant molts anys aportant un so contemporani, políglota, cosmopolita, obert i integrador, eclèctic, sensat i sincer. Aquesta és l'òptica que la Traoré suggereix en els seus directes actuals i que posen certa distància entre els músics tradicionals i la seva música, conservant-ne alguns aspectes essencials però alhora separant-se de qualsevol esclavisme sonor i ideològic.