LPC3

Boris Belkin - violí
Eiji Oue – director


Dmitri Xostakóvitx ( 1906-1975 )
Concert per a violí i orquestra nª 1 en la menor, op.99
Nocturn. Moderato
Scherzo. Allegro
Passacaglia. Andante
Burlesca. Allegro con brio

Serguei Rakmàninov ( 1873-1943 )
Danses simfòniques, op.45
Non Alegro
Andante con moto (Tempo di valse)
Lento assai - Allegro vivace


El que es va viure durant el segon cap setmana de novembre emmarcat en la temporada de l'OBC 07-08 va ser un veritable gran esdeveniment; el primer concert que dirigia l’excel·lent director Eiji Oue d’aquesta temporada, la gran presència del extraordinari violinista Boris Belkin i la interpretació del trepidant, impressionant i expressiu concert número 1 per a violí de Dmitri Xostakóvitx.
Aquest concert per a violí és una obra plena de lluïment, profunda expressivitat, virtuosisme, expressionisme i amb un punt sarcàstic i demoníac que caracteritza l'escriptura del compositor en els seus scherzos.
La interpretació de Boris Belkin va ser extraordinària; és un dels millors violinistes actuals amb una expressió profunda i expansiva. Té una tècnica acuradíssima amb un domini total del seu instrument de la primera nota fins l’última amb una afinació fresant en tot moment inclús amb els moments que té amb les difícils dobles cordes que posseeix la partitura, amb un so ple i contundent amb els fortes, i els seus pianos no perden en cap moment la seva projecció.
La seva interpretació va ser en tot moment comunicativa i endinsada arribant a l’extrem que no es distingia on començaven els seus braços i a on acabava el violí.
A l'hora d'interpretar aquest concert hi han molt pocs violinistes que el puguin afrontar ja que va estar escrit per el gran amic de Xostakóvitx com David Oistrakh, i en això consisteix la dificultat més gran, ja que va ser un dels grans del violí del segle XX, i que Boris Belkin va estar més que a la altura.
Eiji Oue va dirigir el concert per violí amb autoritat, força, precisió, sensibilitat i en tot moment va estar pendent del violinista amb les seves respiracions i frasejades musicals.

La segona part es va omplir amb les danses simfòniques op. 45 de Serguei Rakhmàninov; es tracta de la seva darrera obra datada de l'any 1940.
Rakhmàninov va ser fill del romanticisme rus i l'expressió d'emocions va ser la seva filosofia musical, i aquesta característica la va plasmar a totes les seves obres sense excepció. Ell mateix manifestava aquesta característica de la seva música afirmant que escrivia el que sentia en el seu cor en cada moment com l'amor, l'amargor, la tristesa o pietat i amb la conseqüència que en aquesta partitura manifesta la nostàlgia de Rússia ja que estava exiliat als Estats Units des de més enllà d'esclatar la segona guerra mundial per raons polítiques.
Eiji Oue i l'OBC van transmetre tot això en la seva interpretació. El director va fer una lectura molt acorada amb grans contrastos com el lluïment total de l'orquestra en els tuttis massius o, com en els moments de gran melodisme, també en els moments delicats quasi cambristics, íntims i refinats. Va ser una direcció realment intensa i espectacular, amb un gran contacte i comunicació amb els musics que ells van transmetre amb la interpretació que va rebre tot el públic assistent a la sala.