LPC3

Euvin Spencer, més conegut com Don Carlos, es un dels tres fundadors originals de la llegendària banda Black Uhuru (1974), amb la que ha gravat nombrosos treballs. Oriünd del barri kingstonià de Waterhouse, emprengué la seva carrera en solitari amb el projecte Don Carlos and Gold, amb el que gravà i tocà durant els 80 i 90. Des de llavors, la seva carrera professional no ha fet més que produir desenes de hits i portar la seva música arreu del planeta, malgrat no hagi tingut la repercussió d'altres artistes jamaicans. L'últim Lp que ha editat amb la seva pròpia discogràfica és Changes (2010) i és el motiu principal pel qual Spencer trepitjava el passat diumenge, i per primera vegada en solitari, Barcelona.

Amb la sala a mig aforament, l'Apolo s'anà omplint amb comptagotes. La banda, els britànics Dub Vision Band, obria amb un medley instrumental per donar pas a l'anunci de l'entrada en escena de l'artista per part d'un dels membres de Reggaeshack. Només de trepitjar l'escenari l'ambient de la sala augmentà uns quants graus, previs a les tòrrides temperatures a les que el jamaicà ens elevaria al deixar lluir la seva veu impecable, els seus balls dinàmics a banda i banda de l'escenari i la rítmica de les seves lletres. La bufanda amb banda etíop que lluïa anava d'un costat a l'altre seguint el balanceig de les seves llargues cames, mentre el bateria, excel·lent deixeble de Sly and Robbie, conduïa la banda amb redobles i breaks a l'estil old school.

Repassant la seva trajectòria amb temes com Dice Cup, Young Girl, un fresc i aclamat Lazer Beam o  l'a capella Oh Girl, la vibració de la seva veu vellutada i gairebé angelical ens enamorava a tots, i els seus somriures i atenció al públic ens rendien als seus peus. Sense deixar de banda alguns temes de Black Uhuru com el mític Who's coming to dinner o clàssics jamaicans com l'Everyday is a holiday dels Sensations, i fins i tot un tribut als Abyssinians amb el Satta Masagana, Don Carlos va abordar un directe dinàmic i potent, on s'agraïren la presència de trombó i saxo metrallant solos d'infart als que no estem acostumats als concerts de roots. Fins i tot hi va haver espai per flirtejos amb el dixieland, on part de la banda pogué donar bona mostra de la seva procedència estilística i que ens situaren a la part nord-continental del Carib, més que no pas la insular Jamaica.

La pitjor nota de tots se l'endugué el baixista, que malgrat va anar-se solidificant a la base al llarg del concert, no sonava ni pausat, ni gruixut, ni semblava respectar els silencis que calien per portar els temes amb Groove. Però amb això, Don Carlos no semblava notar cap mancança, i amb els seus cinquanta-nou anys no va parar de ballar, saltar i saludar amb el puny al públic de primera fila, on fins i tot hagué de posar ordre al primer bis dient "Peace and Love, Man" mentre s'originava una baralla davant l'escenari. Res, però, pogué apagar la felicitat d'un públic entregat i agraït amb un artista que demostrà estar encara a peu del canó, disparant bales de ritme que rendeixen a qualsevol apassionat del roots i el reggae.