LPC3

Diana: Laura Aikin / Ekaterina Lekhina

Amor: Michael Maniaci / Ana Nebot

Britomarte,Geni 1, Nimfa 1: Ainhoa Garmendia / Elena Copons

Clizia, Geni 2, Nimfa 2: Marisa Martins / Anna Tobella

Cloe, Geni 3, Nimfa 3: Jossie Perez / Gemma Coma-Alabert

Silvio: Charles Workman / Andrew Goodwin

Endimió: Steve Davislim / John McVeigh

Doristo: Marco Vinco / Simón Orfila

 

Direcció musical: Harry Bicket

Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu

 

Direcció d'escena: Francisco Negrín

Escenografia: Rifail Ajdarpasic, Ariane Isabell Unfried

Vestuari: Louis Désiré

Il·luminació: Bruno Poet

Coreografia: Thomas McManus

Vídeo: Joan Rodón, Neorender Studio, S. L.

 

L'argument que Lorenzo Da Ponte va escriure per a L'arbore di Diana de Vicent Martín i Soler consisteix, en síntesi, en una pugna entre la deessa de la castedat, Diana, i el déu del desig sexual, Amor, de la qual surt vencedor inapel·lable Amor. L'acció se situa al jardí de Diana on hi ha una gran pomera que la dea utilitza per controlar i sancionar, amb severitat implacable, la conducta sexual de les nimfes que hi habiten. Si aquestes són castes, la pomera s'il·lumina i canta, però si alguna ha cedit al desig amorós, l'arbre la desfigura i maltracta amb els seus fruits. La severitat de Diana, però, no es pot mantenir quan ella mateixa, enamorada del pastor Endimió, sucumbeix al desig i fa evident el poder victoriós d'Amor sobre els déus i els homes.

 

Francisco Negrín ha dirigit la dramatúrgia de L'arbore di Diana conscient que, a la seva època, fou una òpera popular i escrita amb un argument lineal i fàcilment comprensible per un públic que coneixia perfectament el que significaven personatges com Diana o Endimió, i amb una música que, en paraules del mateix Negrín, és "directa, sense intel·lectualismes que allunyessin l'espectador del producte, inspirat en melodies populars, fàcils de pair, agafant temes d'òperes seves que havien adquirit notorietat". Van fer, doncs, una opera buffa, divertida, popular i picant, pensada per agradar a tothom i, certament, ho van aconseguir. Per servir aquest designi, Negrín ha comptat amb una escenografia d'Unfried i Ajdarpasic que crea el jardí de Diana amb una sensibilitat molt contemporània -aparentment simple, més suggerent que no descriptiva, d'un elegant esquematisme- i alhora molt barroca, perquè genera trucs i sorpreses constants al llarg de la representació. En el si d'aquest espai que presideix, és clar, un gran arbre, els personatges, amb un vestuari que evoca els populars manga japonesos i una certa estètica pop, subratllen la comicitat de les situacions, el caràcter galant o directament eròtic de les escenes, la sàtira gairebé grotesca de l'argument i el to d'espectacle popular amb que L'arbore di Diana va ser creada i amb què triomfà immediatament a tot Europa.

Tot això esta combinat d'una manera molt intel·ligent amb els recursos d'escenari a la barroca: plataformes que llisquen, trampilles per on surten els personatges, portes que pugen i baixen; i amb una il.luminació encertada que destaca realment el que és important amb colors vermells, roses i foscos de gran lluminositat.

 

L'estètica manga i pop del decorat fa que l'espectacle sigui del tot original. El vestuari de Diana, senyorial i sensual alhora, contrasta amb el de les seves nimfes, amb perruques de colors i acompanyades per ballarins amb puntes. L'arbre que apareix, creix i desapareix segons les escenes està fet amb fulles que contenen unes pantalles per on es projecten imatges de pomes i de formes vegetals amb colors suggerents. És una escenografia que funciona molt bé amb els moviments dels personatges i facilita la comprensió de la historia. S'ha de destacar que Negrín ha fet una gran feina amb els cantants, alhora que ha respectat les àries i els moments àlgids sense afegir res que pugués despistar-los o incomodar-los. El fet que Negrín anteposi la música a l'escenografia, dota les seves posades en escena d'un gust i qualitat exquisits.

 

Primer repartiment

Laura Aikin, en el paper de Diana, va cantar amb una veu de bellíssim timbre i amb una tècnica vocal molt precisa, donant a la interpretació tots els matissos emocionals pels quals passa el seu personatge. Al principi es mostrà ferma, autoritària i calculadora per passar a una sensualitat desbordant al ser víctima de l'enamorament. S'ha de ressaltar la gran tècnica i control de la veu a l'interpretar les difícils àries del primer i segon acte amb seguretat i fraseig.

L'Amor de Michael Maniaci (originalment escrit per una soprano) fou deliciós. És un dels pocs sopranistes que hi ha actualment i que gaudeix d'un gran nivell vocal. La interpretació del seu personatge va destacar especialment en els personatges transvestits, que abordà amb picardia i sentit de l'humor.

Ainhoa Garmendia feu una interpretació molt entregada i amb una veu ben projectada, igual que Marisa Martins. Steve Davislim va fer un Endimió ardent i amb un timbre de veu homogeni en tot el seu registre.

Jossie Perez, Charles Workman i Marco Vinco també van estar esplèndids tant en la veu com en l'actuació.

 

Segon repartiment

La veu de la Diana de Ekaterina Lekhina fou potent i timbrada. És una cantant expressiva i va demostrar un control absolut de les lleugereses en les àries. L'Amor d'Ana Nebot va ser alhora tendre i picaresc al passar d'aparentar un infant a una dona sensual i llesta i tot cantat amb una veu d'excel·lent projecció.

Són destacables el timbre i les excel.lents dots interpretatives d'Elena Copons en el paper de Clizia, la bona col.locació de la veu d'Anna Tobella o la seguretat de la de Gemma Coma-Alabert. També, les interpretacions entregades d'Andrew Goodwin en el paper de Silvio i de John McVeigh en el d'Endimió. Simón Orfila va fer un Doristo vocalment brillant en tots els seus aspectes i va fer una interpretació escènica completament entregada i amb gran intuïció còmica.

 

La direcció musical va anar a càrrec del britànic Harry Bicket, que és un gran coneixedor d'aquest repertori. Això es va fer pal.lès en l'articulació enèrgica de la partitura, a la qual van respondre eficientment els músics de l'Orquestra del Liceu.

 

Fotografies Gran Teatre del Liceu - Antoni Bofill