LPC3

PROGRAMA:

Johannes Brahms
- Auf dem Kirchhofe op. 105/4
- Meerfaht
- Der Nachtwandler op. 86/3
- Wir Wandelten
- Es schauen die Blumen op. 96/3
- Ständchen op. 106/1 «Der Mond steht über dem Berge»

Nikolai Rimski-Korsakov
- Plenivshis' rozoy, solovey / Rose und Nachtigall / Eastern Song: Enslaved by the rose and the nightingale Op. 2 No. 2

Sergej Rachmaninov
- Khristos voskres / Christus ist auferstanden /Christ is risen Op. 26 No. 6
- Ona, kak polden', khorosha /So schön wie der Mittag /She is as Lovely as the Noon Op. 14 No. 9
- Rechnaja lileja / Flußlilie / The Waterlily Op. 8 No. 1 (Six songs)
- Son / Traum A Dream Op. 38 No. 5 (Six songs)

Richard Strauss
- Ständchen op. 17/2
- All' mein Gedanken op. 21/1
- Das Rosenband op. 36/1
- Hochzeitlich Lied op. 37/6
- Cäcilie op. 27/2

* Pausa *

Francis Poulenc
- Le travail du peintre S 161
Pablo Picasso
Marc Chagall
Georges Braque
Juan Gris
Paul Klee
Joan Miro
Jacques Villon

Claude Debussy
- Beau soir
- Romance: Voici que le printemps
- Mandoline

Francis Poulenc
- Montparnasse S 127
- Carte postale S 58/2 (Quatre poémes de Guillaume Apollinaire)
- Avant le cinéma S 58/3 (Quatre poémes de Guillaume Apollinaire)
- 1904 S 58/4 (Quatre poémes de Guillaume Apollinaire)

Maurice Ravel
- Don Quichotte à Dulcinée
Chanson romanesque
Chanson epique
Chanson a boire

-.Bisos.-

Franz Schubert
- Der Wanderer an den Mond D870 (op 80,1)
- Die Sterne D939 (op 96,1)
- Rastlose Liebe D138 (op 5,1)
- L'incanto degli occhi D 902/1 (op 83, 1 of 3 songs)


Algú pot dubtar avui en dia que el baríton londinenc Simon Keenlyside és un dels cantants més complets i polivalents de panorama líric mundial? Encara amb la mel als llavis que ens va proporcionar aquell gran Hamlet amb la meravellosa Dessay, la temporada 2003-2004 (editat amb molt encert en DVD per el Liceu), hi havia expectació per veure sol davant l’escenari a aquest zoòleg inquiet i perfeccionista que és Keenlyside.
El programa no és dels més atractius per un públic operístic; Brahms o Strauss sempre asseguren grans moments, i el repertori rus de cançons no és el més conegut per aquests indrets, i què direm del preciosisme francés de Debussy o el so aparentment quotidià de Poulenc… Això poder va influir en que, al menys a platea, els forats buits deixessin un panorama pobre de espectadors, Keenlyside és bo però no té el ganxo mediàtic d’un Carlos Álvarez, posem per cas. La temàtica musical va començar amb el immanent dramatisme introspectiu d’un Brahms puntillós i extremadament delicat. El baríton anglès, més que començar fred, es pot dir que va començar cauta i un pèl excessivament delicat; la fragilitat del fraseig, amb espurnes de malenconia i sons tous van evidenciar un domini de l’emissió, però potser massa: els matisos fonamentals del lied es perden en una sala tan gran com la del Liceu. La veu, de timbre acariciador i volum acceptable, tendeix a vegades a un manierisme decadent que contrasta amb els tics físics d’un cantant amb planta d’actor de cinema com és el cas. En l’apartat rus va fer destacar el so orientalitzant del fantasiós Rimsky-Korsakov, mentre que en Rachmaninov la recerca de sonoritats greus, buscant un color més rus, forçaven la veu tersa i mal·leable de Keenlyside, si bé la intenció i l’assimilació atmosfèrica de cada peça sempre va ser servida en un so idil·lic. Que Richard Strauss és un dels més grans liederistes alemanys no ho posarà ningú en dubte, ara bé, Simon Keelyside juga la carta de l’originalitat, fent-se seu un repertori que és patrimoni quasi exclusiu de les sopranos. La pèrdua de la brillantor sopranil es compensa amb la càlida emissió d’un so dolç i tendre que el baríton sap dosificar fins a l’extrem, com en Ständchen o en la exuberant Cäcilie. A la segona part tocava endinsar-se en el so frugal i sofisticat del l’estil francès. Poulenc va encetar amb l’original però potser poc atractiu melòdicament Travail du peintre. Temàticament molt audaces les peces basades en els pintors avantguardistes: Chagall, Klee o Miró deixen una mica fred el panorama ambiental, si bé el cantant aprofita per demostrar el seu absolut domini de la prosòdia francesa i les seves difícils inflexions, és va tornar a notar com en algun so buscadament manierista blanqueja la nota deixant paraules pobres en cos, provocant una pèrdua d’expressivitat. Amb Debussy sembla trobar-se millor l’emissió fràgil, que no petita, sucant ara més que quasi en tot el recital un Julius Drake al piano que semblà revifar amb el cromatisme subjugant de peces com Beau soir. El Poulenc aparegué més aviat com un bypass per arribar a una peça de repertori com és la carismàtica Don Quichotte a Dulcinée, veritable quadre interpretatiu on el cantant ha de mostrar la bogeria d’un Quixot enamorat i èpic. Keenlyside signà un final commovedor en les tres peces, destacant sobretot en l’emocionada pregària de la paradoxal Chanson épique. El públic del Liceu, que tot s’ha de dir, es va portar bastant maleducadament, amb un reliquiari de estossegades y sorolls de sala en tota la primera part, so de mòbil etern inclòs, va esclatar en “bravos” i aplaudiments ansiosos que buscaven una propina que no trigà en arribar. Aquí potser és on la màgia de l’ambient és va densificar per arribar a l’absolut que vol dir Schubert en el lied, tant el baríton com el pianista aconseguiren una fusió musical emocionada i emocionant per posar el punt i final a un recital elegant, introspectiu i versàtil com el propi Simon Keenlyside.