LPC3

Direcció i guió: Denys Arcand.
Països: Canadà i França.
Any: 2003.
Duració: 99 minuts.
Interpretació: Rémy Girard (Rémy), Stéphane Rousseau (Sébastien), Marie-Josée Croze (Nathalie), Marina Hands (Gaëlle), Dorothée Berryman (Louise), Johanne Marie Tremblay (Constance), Yves Jacques (Claude), Pierre Curzi (Pierre), Louise Portal (Diane) i Mitsou Gelinas (Ghislaine).
Producció: Denise Robert i Daniel Louis.
Música: Pierre Aviat.
Fotografia: Guy Dufaux.
Muntatge: Isabelle Dedieu.
Direcció artística: François Séguin.
Vestuari: Denis Sperdouklis.


Crítica:

Hi ha pel·lícules que accentuen el nostre insaciable desig de cinema, ja sigui amb l’ocurrència dels seus diàlegs, la reflexió que suscita el seu argument o la lucidesa del seu plantejament. O tot plegat. Aquest seria el cas de “Las invasiones bárbaras”, una producció canadenca guanyadora de tres Cèsars de l’acadèmia francesa i de l’Oscar a la millor pel·lícula estrangera. I s’ha de dir que tants reconeixements en forma de premi no resulten gens gratuïts. El guionista i director Denys Arcand (responsable també de “La verdadera naturaleza del amor”) presenta una proposta sincera i emotiva, però, sobretot, una crítica incisiva i enverinada a la societat capitalista i de consum; contra el poder, l’individualisme, el colonialisme, la història contemporània, la religió,… De fet, no queda ningú dempeus; fins i tot reben de valent el sistema sanitari o el Papa Joan Pau II.
Arcand dissecciona la societat del dòlar amb l’esmolat bisturí de les seves paraules; i ho fa a través de Rémy, un home divorciat i distanciat dels seus fills, enemistat amb el món que li ha tocat viure, però, a la vegada profundament vital, qui ha fet del llibertinatge una manera de viure i que veu com la vida se li escapa de les mans en una llitera d’un hospital massificat. Sota aquestes circumstàncies, Sébastien, el fill amb el qual fa anys que no es parlen, tornarà al seu costat, però per amor a la mare. Paradoxalment, Sébastien és un triomfador de la societat capitalista, un flamant especulador de la borsa que, amb el seus diners, posa preu a tot i a tothom per fer més suportable el desenllaç final del seu pare.
El retrobament d’amics i familiars al voltant de la llitera de Rémy esdevé una catarsi de sentiments retrobats i genera un clima altament emotiu, on cadascú tindrà ocasió de mirar enrere, fer balanç i decidir què vol fer amb el demà. Fins i tot Sébastien descobrirà que no ho té tot controlat. La cinta, però, no s’està per sentimentalismes i ens planteja la història sense embuts ni pèls a la llengua. Qüestions com l’eutanàsia o la drogoaddicció es tracten de forma natural, sense moralines barates. I això s’agraeix.