LaVette, d'artista a intèrpret

Gemma Solés 13-04-2011

Bettye LaVette

L'Auditori, 24 de març de 2011

-Considerant que el Let Me Down Easy és una de les meves cançons preferides, quan vaig veure anunciada la seva actuació a l'Auditori no vaig dubtar en apuntar-me a l'agenda ràpidament l'esdeveniment. Al cap i a la fi, que una veu única com la d'aquella joia fos capaç d'arrancar-me emocions d'alt voltatge des de treballs fets el 1965 no era garantia de que al cap de quaranta-cinc anys aquella veu es mantingués intacta, però com a mínim tenia l'esperança que l'esperit amb què s'encararia el repertori seria el mateix.

Evidentment, no podia estar més equivocada. El disc The Scene of The Crime, nominat l'any 2008 a un Grammy com a millor disc de blues contemporani, encapçalava l'estil d'una nit agre per mi i dolça aparentment per la resta de l'auditori, que s'aixecava aplaudint i xiulant al final del recital. El folk i el rock se succeirien tema rere tema com el degoteig d'una bossa d'anestèsia injectada directament a la vena, intercalant algunes gotes d'èter en balades interminables, que ens donarien només alguns moments de vigília gràcies al guitarrista Brett Lucas, experimentat en blues i southern soul, i nota positiva de la formació que acompanyava la diva.

Diva per la seva actitud davant del públic, per la redundància amb què explicava anècdotes de la seva història com a cantant, per l'egocentrisme -diria gairebé insultant- de la seva interpretació, pels moviments d'un cos fibradíssim i imponent que presumeix d'una experiència a l'esquena que ni molt menys aparenta; però sobretot diva per l'autoproclamació de vella glòria. Característica primordial si es vol ser realment admirat i es vol brillar: no forçar el públic a creure que ets el millor. A mi aquesta actitud em provoca un rebuig total que m'impedeix de veure-hi més enllà. I no crec que Aretha Franklin, que compartia discogràfica amb ella als seixanta, hagués arribat on ha arribat sense una actitud de respecte cap a la seva professió. Primer va la música, després l'artista, i no a la inversa.

No puc negar que les característiques vocals de la que ha estat comparada amb Tina Turner són extraordinàries i que els sons guturals i aspres banyats d'alcohol des dels primers dies i de penúries d'una ànima fortament influenciada pel blues, transmeten el so d'una artista hereva de tradicions que em fan vibrar molt. I cançons com Choices et poden arribar a entendrir per la saviesa de les seves paraules; altres com la versió de George Harrison d'Isn't it a Pity fins i tot et posen la pell de gallina per la intensitat amb què les personalitza... Però l'abús de versions que representa el seu darrer disc Interpretations: The British Rock Songbook li treuen personalitat a una veu que sens dubte estaria molt més ben situada en un soul ennegrit i en un blues molt menys rocker i allunyat de la càrrega de country excessiva pel meu gust.

A l'últim tema poguérem gaudir d'un I Do Not Want What I Haven't Got a capella, d'aquells temes que semblen plorats més que cantats. Però amb el mateix registre amb què havia estat interpretant absolutament tots els temes anteriors, no sorprenia en absolut i no feia més que reafirmar el que ja s'intuïa des del principi: que li encanta ser el centre d'atenció. Segurament, residu professional de la seva vinculació amb els musicals de Broadway, que li aporten un dramatisme tan poc favorable com afalagador. I aquí, cadascú ho rep d'una manera, que per això som subjectes cognoscitius independents. Però a mi no m'arribà, i crec que quan un artista està més pendent d'ell mateix que del sentit d'allò que està fent, deixa de ser un artista i passa a ser un mer intèrpret.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!