LPC3

Per què fer-se esperar i acomplir la típica parafernàlia de fer sortir primer als músics i posteriorment fer una entrada triomfal? Gilberto Gil es presentava sense previs innecessaris i de manera sincera a un Palau de la Música amb més acomodació bahiana , carioca o paulista que no pas autòctona. Saludava cordialment amb un "bona nit" i prenia el seu lloc enmig de l'escenari afinant la guitarra i la gola, per arrancar amb les cadències bahianes més pausades del clàssic popular Bahia Com H, tema que ens transporta pels carrers d'un Salvador acolorit, pel barri de Bonfim i les esglésies arrebossades de fidels amb aromes de tropicalisme candent. Un cop l'audiència estigué ben situada entre l'alegria de la samba, la nostàlgia de la bossa nova i l'energia de l'axé, era el moment de presentar als músics. Seria una nit de cordes, com ja ho enunciava sota el títol de The String Concert.

El seu fill, Bem Gil, a la guitarra i al "pandeiro", representava les 6 cordes següents, després de les vocals del seu pare i les 6 de la guitarra principal que aquest sostenia, on s'unien les 4 cordes del violoncel que arquejaria Jacques Morelenbaum. Seria un treset planer i suau, que en tot moment faria d'acompanyament del que és un dels personatges clau de la història de la música i la lluita política de Brasil.

Sense complexes, feu ressonar els sons de gall i falsets exhalats al final de gairebé totes les cançons, i que arrencaven la cridòria del públic, amb vibrats de cabreta acompanyats sovint de xiulets, reforçant els acords de les seves guitarres. La lletra de Saudade de Bahia, fou corejada per un públic que com als concerts brasilers, passa a formar part de la imatge sonora dels recitals. Així, el bahià repassà la història de la seva carrera musical. Passant per el Nightingale que el dugué a treballar de la mà de Pink Floyd, tastant algunes melodies dels Beatles subtilment integrades dins dels propis temes i fent presents a la vetllada als que han participat de la seva carrera, sobretot Caetano Veloso o Os Mutantes.

L'axé Chiclete com Banana, acompanyat per un "bapxibapbap" alegre va ser el primer tema que creà un ambient carnavalesc, que no es repetiria fins a l'emotiu Tropicália: Panis et circenses, tema de crítica política com el que més, o l'as que es guardà sota la màniga fins al final, Expresso 2222, i que provocà que molts ens poséssim de peu per corejar "doisdoisdoisdois"... Temes que diferirien de les atmosferes intimistes com les creades per la cançó que dedicà a la seva filla Maria, Das Duas, Uma o com l'escrita per la mare del seu fill Bem, Quatro Coisas. Cap aconseguiria, però, fer ombra a l'èxit Babá Alapalá, al tribut a l'Àfrica La Renaissance Africaine o el senzill i tendre Cada macaco no seu galho. Ni cap cançó seria tampoc comparable a la sinergia i complicitat creada entre palestra i públic amb Toda Minina Baiana.

Acabaria proporcionant-nos més moments de solitud i elegància a l'escenari, i ens regalaria tres bisos, no sense agrair inexplicablement i per sorpresa meva a l'empresa petrolífera Petrobras el possibilitar-los la brillant vetllada que ens va oferir en el marc del Festival del Mil·lenni.