LPC3

Commedia per musica en quatre actes- Llibret de Lorenzo Da Ponte basat en l’obra La folle tournée ou Le mariage de Figaro de Pierre Augustin Caron de Beaumarchais. Música de Wolfgang Amadeus Mozart

Repartiment

Comte d’Almaviva Ludovic Tézier
Comtessa d’Almaviva Emma Bell
Susanna Ofèlia Sala
Figaro Kyle Ketelsen
Cherubino Sophie Koch
Marcellina Marie McLaughlin
Bartolo Friedemann Röhling
Basilio Raúl Giménez
Don Curzio Roger Padullés
Barbarina Eliana Bayón
Antonio Valeriano Lanchas
Dues dones Olatz Gorrotxategi

Equip artístic

Direcció musical Antoni Ros-Marbà
Direcció d’escena Lluís Pasqual
Escenografia Paco Azorín
Vestuari Franca Squarciapino
Il.luminació Albert Faura
Coreografia Montse Colomé


Nit de gala, nit d’estrelles, nit de glamour? Le nozze di Figaro en representació fora d’abonament, per a mecenes i amb la presència dels ducs de Palma: la infanta Elena i Iñaki Urdangarín. Estrena de la nova coproducció del Liceu amb la Welsh National Opera, debut de dues figures de la lírica europea: la mezzo soprano francesa Sophie Koch-Cherubino- i l’estilitzada soprano anglosaxona Emma Bell com a Comtessa d’Almaviva…una recepció informal, amb canapés i cava després de la representació al Foyer- potser una deferència per al nou director General del Liceu: Joan Francesc Marco? En definitiva una aparent i consensuada satisfacció general per un muntatge bonic i, en certa manera, políticament correcte de Lluís Pasqual.

Però què hi ha si rasquem una mica en l’aparent pàtina de bones intencions i bellesa coreogràfica d’ aquestes Nozze di Figaro? Comencem pel muntatge: estilitzat, canviat d’època, a una aparent, blanca i polida dècada dels anys 30’, amb vestits clars, lluminosos, i acolorits de la eterna Franca Squarciapino aquesta vegada sense el seu inseparable Ezio Frigerio en l’escenografia. En el seu lloc, Paco Azorín, col·laborador habitual de Lluís Pasqual, que pot estar content d’haver signat en el seu debut (no solament debuten cantants de primer nivell al Liceu, també escenògrafs com és el cas) d’aconseguir una visió diàfana, intel·ligent i molt ben distribuïda dels actes de l’endimoniada òpera mozartiana, amb un últim acte tot fantasia i bellesa visual. Les plaques de fons mòbil i impressionista causaren un efecte òptic final hedonista i colpidor.

Lluís Pasqual signà una versió respectuosa, hàbil en els moviments, però més minsa en el traç dels personatges, sobretot en els protagonistes masculins: un gris Comte d’Almaviva, o un massa agosarat-potser quasi barroer- Figaro, per compensar amb una aristocràtica comtessa, en un traç d’elegància a l’estil d’una pel·lícula de James Ivory, una dolça i emotiva Susanna i uns secundaris robaescenes: Marie McLaughlin (una històrica mozartiana) com a carismàtica Marcellina, o un esbojarrat Antonio, borratxo i rosa personatge amb el qual Valeriano Lanchas aconsegueix emportar-se’n les rialles més espontànies de la nit.

Antoni Ros Marbà va cisellar amb professionalitat els quatre actes. Va saber subratllar l’escriptura màgica dels vents (preciocisme abassegador del duo canzonetta sull’aria de la Comtessa i Susanna) però va estavellar-se en els tempi del finale últim, amb un canvi de temps realment brusc i molt anticlimàtic. L’Orquestra va sonar bé, però no va entusiasmar, ni per bo ni per dolent. El cor passà una mica desapercebut, tenint en compte que no és una òpera de cor, és clar.

L’equip de cantants s’ha de reconèixer que sobre el paper és de primer nivell internacional, cosa a la qual el Liceu ens ha acostumat i s’ha d’agrair i valorar. Emma Bell té una veu que impressiona per volum i per bellesa. Té un color pastós, un timbre mòrbid i de gran potència, potser massa i tot per una Comtessa. Massa perquè la línia de cant mozartiana necessita d’una finor, classe i legato que Emma Bell no aconseguí dominar. Més freda en el Porgi amor, va recuperar-se en el Dove sono. Impressionant però no emocionant.

Ludovic Tézier, no va ser el Comte d’Almaviva esperat, no se sap bé si per el fluix traç escènic o el seu poc carisma canor. Amb bona presència però també amb inexpressivitat. La veu no és especialment bella, i la línia de cant és més plana que no pas imaginativa, encara que sempre musical. Cantà l’ària amb recursos sobrats, però la sensació que no acabà d’omplir el personatge no l’abandonà fins al final.

Ofèlia Sala té un àngel especial, idoni per un personatge com el de Susanna. La veu és més carnosa que anys enrere, ha guanyat una major riquesa en els matisos. Destaca el color melós i la musicalitat innata, produint que l’envolti un aura d’especial dolçor. El personatge està ben encarnat, amb tocs entremaliats i tocs emotius com s’espera d’una Susanna ideal. Encara que la veu no té un gran volum, això en Mozart mai és un defecte, Ofèlia Sala tornà a enamorar amb el seu carisma musical.

El Fígaro de Kyle Ketelsen, memorable Leporello de la temporada passada, va cantar amb imponent vehemència. La veu, perfecta per color i prestacions per al repertori mozartià, es fresca, masculina i homogènia. La seguretat del seu cant s’ajuda d’una natural i efectiva emissió, clara i nítida. El problema es que semblà estar una mica passat de voltes a nivell personatge, massa descarat amb el Comte per ser un humil servent, i amb una línia de cant un pèl tosca per punyent. El seu nervi teatral es menjà el seu indiscutible talent musical per al repertori buffo.

Sophie Koch, va debutar amb un Cherubino clavat en l’esperit del personatge. Enamoradís, d’esperit jove i càndid, amb un moviment de preadolescent al qui li traeixen les hormones, va saber lluir amb natural gestualitat la immanent complicació que tenen sempre els personatges en travestí. La veu de la Koch, de sobrada densitat, va matisar amb gust les àries i els números de conjunt, encara que s’enyorà un plus de mordente en el cant.

El duo de primers secundaris: Basilio i Marcellina, va ser reivindicat per dos cantants d’experiència professional més que contrastada. Marie McLaughlin semblà ballar el vals en una partitura que se sap de memòria i amb una veu que conserva un esmalt més que notable. Raúl Giménez, mestre del fraseig i musical fins a l’últim detall encarnà un esbojarrat professor de música amb esperit looney tunes. El fet que tenint dos mestres del cant mozartià com aquests i que se’ls tallés l’ària no és més que per lamentar-se de veres.

La resta de segons secundaris l’ompliren la presència física d’un autoritari però una mica pla en el cant, Bartolo-debutant Friedemann Röhlig, un Curzio de luxe en la veu de Roger Padullés, i una transparent Barbarina en la veu de l’argentina Eliana Bayón –amb un vestit a lo puppet que remarcà el caràcter de nina del personatge. El veritable secundari sorpresa de la nit, però, va ser l’Antonio del colombià Valeriano Lanchas. Gran còmic, d’imaginativa i naïf gestualitat, s’emportà la complicitat del públic des de el principi amb una veu ben timbrada i de notable cos.

En definitiva, la funció va finalitzar amb un regust de satisfacció general. Anunciada com va ser, la inauguració oficial de la Temporada 2008-9, es veu que el Tiefland va ser un entrant…Aquestes Nozze di Figaro son un plat segur per a qualsevol gourmet operístic que gaudirà d’un gran àpat musical. Queden encara dotze funcions, que aprofiti!