Legitimant virtuosisme

Gemma Solés 16-12-2011

Dianne Reeves

L'Auditori, 9 de desembre de 2011

Festival Mil·lenni

-Dianne Reeves és una institució dins el món del jazz contemporani. Poques veus han suscitat tanta admiració i acumulat tant de prestigi com la que revesteix la seva prodigiosa gola. Però no es tracta només d'una virtuosa en el sentit tècnic, tot i que és capaç de jugar amb diferents registres, volums i profunditats, mostrar diferents colors i dilatacions en frasejos perfectament executats tant melòdica com rítmicament, o fer-nos vibrar amb el seu característic timbre i dosificació de l'aire. A part de ser una bèstia en destresa vocal, Reeves té una elegància sobre l'escenari i un bon gust a l'escollir els seus companys de viatge que fan que qualsevol repertori es converteixi en un deliciós exercici de fusió de sensibilitats. Per això, els seus músics estan perfectament sintonitzats amb ella, i entre uns i altres empenyen el discurs d'un directe dinàmic que va nodrint-se de coquetejos per diferents estils.

Sabent-ho, no m'alarmava que la de Detroit es presentés sota el rètol comercial de 'Christmas Time Is Here', títol del disc que edità amb Blue Note al 2004. I com ja sospitava, temes com Let It Snow, This Time Of Year o The Christmas Song (Chestnuts) adquirien amb ella noves connotacions, enriquint-se amb R&B, bossa nova i música afrocaribenya, i viatjant de les atmosferes més intimistes del jazz a la força més tòrrida del blues o el soul. Amb l'scat natural de la cantant esculpint les melodies, que les cadències del prestigiós brasiler Romero Lubambo a la guitarra, el swing orleanià (de New Orleans) del baix elèctric i contrabaix de Reginald Veal, i l'increïble pols del bateria Terreon Gully construïen, juntament a un desapercebut Peter Martin al piano de cua, el virtuosisme i les emocions s'elevaren a nivells imprevisibles a la Sala 2 de l'Auditori.

Les butaques buides, de la sala traslladada a última hora per falta d'aforament, no desmereixien l'eufòria d'un públic escàs que sabé apreciar la plasticitat dels jocs sonors. Acalorats sobretot quan les onomatopeies de Reeves s'enfilaven pel walking del contrabaix, movent-se entre el continu i la improvisació melòdica, i creant diàlegs que Veal adornaria amb una veu natural allunyada del micròfon; les arrels del jazz clàssic es feien patents, accelerant a través del pizzicato un ritme que primer ens movia els peus instintivament, i que acabaria posseint-nos amb la convulsió del be-bop descendint per arrels afroamericanes. Tampoc és desmerescuda l'ovació que revé per la interpretació del Don't Explain de la Billie Holiday, reverenciant la seva predecessora des d'un taxatiu respecte que s'acabà infonent a tota la sala i legitimant la sublimitat del seu propi virtuosisme, allunyant-se de l'escenari ballotejant humilment.  

Comentaris

  1. Sebastián Ruiz (16-12-2011 13:12):
    Gracias a Gemma por esta crónica tan elegante. Tuve la oportunidad de volar esa noche. El espectáculo que presentaron en L' Auditori el cuarteto musical y esta diosa de ébano mezcló lo íntimo de la voz aterciopelada de Reeves con la energía de algunos acordes que rastreaban partituras de Nueva Orleans. Fue un concierto que daba la bienvenida a la Navidad aunque el denominador común 'jazz' terminara abrazando al villancico.

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!