LPC3

Gabriel Fauré
- Pelléas et Mélisande, op. 80. Suite (1898)
Prélude. Quasi adagio
Fileuse. Andantino molto moderato
La mort de Mèlisande. Molto adagio

Georges Bizet
- Simfonía núm. 1 en do major (1855)
Allegro vivo
Adagio
Allegro vivace
Allegro vivace


Ernest Chausson
- Simfonia en si bemoll major, op. 20 (1889)
Lent-Allegro vivo
Très lent
Animé


Va ser una vetllada de musica francesa de la mà de Michel Plasson, director d’un bon fer i d’una gran veterania.

El concert va començar amb l'obra Pelléas et Mélisande de Gabriel Fauré; el compositor va escriure aquesta obra per un encàrrec a l'any 1898 per a acompanyar amb música l'estrena a Londres de la versió anglesa de Pelléas et Mélisande de de Maeterlinck i que va orquestrar un deixeble de Fauré, per manca de temps. Més tard el compositor va fer la seva versió orquestrada per a fer una suite simfònica sobre aquesta obra incidental afegint la famosa Siciliene que provenia de una altre música escènica anterior amb el resultat d'una música exquisida i sensible.
Plasson va demostrar que és un mestre en aquest repertori i que el té més que interioritzat donant una interpretació clara, ben conduïda, musical,elegant i amb coherència.

La segona obra de la primera part, la primera simfonia de Bizet, va resultar ser la fresca i vital. És una obra escrita als 17 anys, que ja demostra el seu bon ofici, però que el compositor no va apreciar gens en el seu moment. Aquesta partitura es va perdre i va quedar en l’oblit fins l'any 1932 que es va redescobrir gràcies a Felix Weingarther que la va donar a conèixer a Basilea el 26 de febrer de 1935.És una obra escrita amb una estructura molt clàssica amb una expressivitat romàntica i amb moments que fan pensar amb les simfonies de Schubert.
La interpretació de l'OBC i Plasson va ser molt acorada, amb un primer moviment amb molts moments rítmics, contrastant amb els moments més cantabiles que el director va saber diferenciar perfectament.
El segon moviment és un moment molt líric que comença a recordar algun fragment de les operes que va escriure posteriorment; aquí d’interpretació va ser molt refinada destacant el solo de l’oboè solista de l'OBC.
El tercer moviment és un Scherzo alegre i viu i que va ser en tot moment ben articulat.
L'últim moviment és un Allegro vivace amb un passatge principal de difícil execució per a els violins i que va ser de clara audició en tot moment, ja que Plasson va arrencar amb un tempo molt adequat i concloent el moviment amb un esperit vigorós i fresc.

L'obra de la segona part va ser la Simfonia en si bemoll major de Ernest Chausson; aquesta és una obra molt influenciada per la música de Wagner que apassionava a Chausson. Fruit d’aquesta passió el compositor utilitza en la seva obra l'estil Wagneria del Leimotiv que associa a una idea musical que va desenvolupant i canviant a mesura que avança l'obra apropant-se a l'Impressionisme.
El primer moviment presenta força canvis de tempo que Plasson els fa caminar amb tota naturalitat provocant una audició cap el públic del tot assimilable.
El segon moviment es un Très lent amb un aire dramàtic progressant cap un moment més líric que va estar molt ben conduit en tot moment.
En el tercer moviment van sortint temes dels anteriors i amb una orquestració densa i que van interpretar d’una manera contundent amb un so de la corda molt dens i pastat. Cap el final del moviment apareix un motiu musical que és interpretat per la secció del metall que va estar molt ben acolorida i empastada per els musics de l'orquestra i amb una resolució final de l'obra realment conclusiva.